Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Montserrat Abelló i els balcons de Riba-roja

Aquest cap de setmana Riba-roja ha celebrat el segon festival de Poesia des dels Balcons, en homenatge a Montserrat Abelló. Hi vaig ser, gràcies als bons oficis de Josepmaria Viñes, impulsor de la cosa, en la doble qualitat d’abellonià i de poeta. I és com a abellonià que vaig fer aquest paper per al llibre antologia, no només circumstancial, publicat  expressament per a l’ocasió. […]

Montserrat Abelló i l’obstinació productiva

Vaig néixer el 1963, l’any que apareixia Vida diària, el primer llibre de poemes de Montserrat Abelló, gràcies a l’empenta de Joan Oliver, que en signava el pròleg. Abelló s’havia instal·lat a Barcelona, després d’anys d’exili a Xile: se n’hi havia anat, després de la guerra civil espanyola i fugint de la segona guerra mundial, amb el seu pare i la seva família; en tornava amb tres fills i el seu marit, Joan Bofill.

Vaig conèixer Montserrat Abelló disset anys després, el 1980, al CIC de Barcelona, on vaig estudiar el COU. Ella hi feia classes d’anglès i per als alumnes era la Bòfil. La recordo entre passadissos, sempre amb un somriure als llavis. Tot i que no la vaig tenir de professora, hi vaig tenir tracte: en aquell entorn vam coincidir amb altres companys amb vocació literària i vam gosar començar a fer-la pública; això no va passar desapercebut a l’Abelló, incansablement atenta a les inquietuds literàries dels més joves. Ella, pocs mesos més tard, recuperaria la seva Vida diària al costat de Paraules no dites, en un llibre publicat per La Sal.

Vaig retrobar Montserrat Abelló disset o divuit anys més tard. Aleshores jo era responsable de la col·lecció “Els llibres de l’Óssa menor” d’Edicions Proa i l’Abelló hi volia publicar el seu darrer llibre, Dins l’esfera del temps. Me’n va convèncer. Va ser aleshores, amb aquell retrobament, que vaig llegir de debò els seus poemes i en vaig esdevenir editor.

Perquè poc després l’Abelló m’embolicava en el projecte d’edició de la seva obra poètica, que finalment veuria la llum el 2002 amb el títol Al cor de les paraules. I ja no he deixat de treballar per a ella, durant els disset anys més mal comptats que han anat passant: en la reedició d’Al cor de les paraules deu anys després, entremig per aconseguir la segona edició de Cares a la finestra, escrivint sobre la seva obra i la seva trajectòria sempre que n’he tingut ocasió, com ara mateix, i prologant-li l’últim llibre, per ara, Més enllà del parlar concís, publicat fa ben pocs mesos, com tots els seus últims llibres, per Vicent Berenguer a editorial Denes.

Montserrat Abelló m’ha fet l’honor de demanar-me que l’acompanyés en bona part del seu trajecte editorial. I així he tingut el privilegi de veure i viure de primera mà la seva força fràgil, la seva convicció i la seva modèstia, també i sobretot la seva infatigable tossuderia. L’Abelló és feliçment obstinada i aquesta obstinació s’ha mostrat d’allò més productiva. Avui és on és, i la seva obra continua a l’abast dels lectors, que hi són i no deixen de créixer, perquè s’ho ha proposat. Sempre amb un somriure i la tranquil·litat que, al capdavall, les coses acaben sortint de la millor manera que podien sortir.

I és que, com diu gairebé un dels poemes de Més enllà del parlar concís:

Saps que és endins de tu
que has d’extreure la força
per sobreviure.

 

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet | s'ha etiquetat en , , per oi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent