Publicat el 5 de juliol de 2014
Cent anys i tres dies després del naixement de Joan Vinyoli
Els seguidors dels blocs de Vilaweb endevinaran que aquesta nota s’inspira en la de l’amic Mesquida, i en el meu cas és a més una invitació a no acabar sacralitzant les efemèrides (compte: no hi estic pas en contra, si se’n sap treure un bon profit –per exemple: aquesta commemoració va donar entre d’altres aquest fruit–, però tenen el seu risc: mandrosos com som, podríem acabar llegint un autor només quan diuen que “toca”…). Rellegim-lo, doncs. […]
L’espera
M’entelo com un vidre pel baf de l’atmosfera
carregada de dintre; llegiré
cansadament si m’ho permeten
les veus del bar.
Tu vas i véns com sempre en mi.
Tinc temps, tinc molt de temps.
Tot d’una arribes
de fabulosos llunys. Miracle que t’acostis,
fins a salvar-me.
Ja tot és
com ha de ser. Cada moment,
l’espera.
D’El griu (1978)
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Lectures per oi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent