Començar Europa per la teulada

El butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol d’aquesta setmana em recull una altra col·laboració, aquesta vegada sobre Europa. I és que fatiga prou la cantarella reiterada sobre si ens hi deixaran ser o ens en foragitaran. Com si en el fons això fos una raó de pes per discutir-nos el dret a construir un país propi de debò! […]

Començar Europa per la teulada

No és un tòpic que Catalunya ha mirat sempre nord enllà, cap a Europa, ja molt abans que comencés a prendre cos la Unió Europea. Hauríem de deixar de fer-ho, ara, si la independència ens en fes fora d’entrada?

Quina por que té l’Estat espanyol i els partits polítics que el governen davant la possibilitat d’haver-se de repensar i refundar, si la nostra emancipació nacional es va fent realitat! Deu ser per por i per orgull que la seva reacció, lluny del simple «parlem-ne», ha estat i encara és amenaçar-nos amb tota mena de calamitats.

De totes, una de les que deu haver fet córrer més rius de tinta, i deu haver provocat d’antuvi més cops de telèfon, és la futura relació d’un Estat català amb la Unió Europea. És revelador que, en un primer moment, la majoria de portaveus de la Comissió europea sempre hagi manifestat que sobre això no hi ha norma ni jurisprudència per, de seguida, presumiblement després d’alguns tocs d’atenció, alinear-se amb els interessos espanyols. I repetir la seva amenaça: la independència condemnaria Catalunya a l’exclusió de la Unió i a l’aïllament.

Davant d’això la nostra reacció ha estat sempre, és clar, l’argumentació i el raonament, l’apel·lació a la singularitat sense precedents de la situació que es planteja i a les conveniències comunes. Però per més que les raons, i també la història provada de pragmatisme de la mateixa Unió, ens hagin portat indefectiblement a relativitzar l’amenaça, la rèplica ha estat una vegada i una altra encastellar-s’hi i redoblar-la. Fins a extrems d’irracionalitat. Que no sabria com designar, si no, els temibles vaticinis profètics amb què ens van flagel·lant: ens quedarem fora del món i vagant pels segles dels segles per l’espai interestel·lar. 

Arribats a aquest punt m’assalten dos dubtes. El primer és com és que hi caiem sempre de quatre potes, en aquesta discussió. Ja ho sé, és el que ens toca fer, posar arguments i raons sobre la taula, incansablement, per reduir tant com es pugui l’impacte de l’amenaça. Però no deixa de ser una manera de fer-los el joc i deixar-nos arrossegar al seu terreny, aquest espai dialèctic més aviat poc productiu, generalment avorrit i al capdavall estèril.

L’altre dubte és si d’aquesta manera no hem magnificat la importància d’Europa i de la pertinença a la Unió. Aviam si em sé explicar. Pot ser la nostra Europa, aquesta Europa feta de la suma contradictòria dels interessos i els tabús dels estats que en són membres? Perquè, sense entrar en altres consideracions sobre la seva deriva econòmica i social, aquesta, per a mi, ja se la podrien confitar…

Per això no perdria ni un minut més a discutir com anirà la reintegració formal i institucional de la Catalunya independent a l’espai europeu. És allò de començar la casa per la teulada. Si a tots els actors en lliça els convé, i no tinc gaire dubtes que serà d’entrada al conjunt de la Unió i, nogensmenys, al que sigui que quedi d’Espanya que els convindrà, quan en sigui l’hora ja se’n parlarà. I de presseta.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada ha esta publicada en Carnet. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.