Algun record d’Albert Manent
[A la imatge, foto de família de l’homenatge a l’Ateneu Barcelonès.]
Com tantes altres poblacions grans, mitjanes o petites del país, Vallgorguina té el seu premi literari. Com tantes altres vegades, el premi homenatja amb el seu nom un home d’Església, mossèn Narcís Saguer, promotor que fou de la vida cultural i cívica local. Com tan sovint durant els darrers posem-hi quaranta anys, el nom d’Albert Manent, com una silent referència, mobilitza l’empenta d’una petita associació, que promou el premi, ara aliada amb els interessos i les necessitats d’un consistori.
El jurat es va reunir una tarda qualsevol en un local cèntric de la capital, a peu de Rambla. En aquesta ocasió, tots els membres del jurat hi residien, i els organitzadors van optar per estalviar-los un desplaçament inútil. Actuava com a secretària una membre de l’associació, arribada expressament de Vallgorguina, i oficiava com a mestre de cerimònies, indiscutible i indiscutit, Albert Manent.
Vet aquí que, contra el que sol ser freqüent, els membres del jurat duien tots ells el plec d’originals sota el braç. Acabada la feina i enllestit el veredicte, la secretària havia de tornar a la vall. Sense mitjans propis, endur-se aquells quants quilos de paper se li feia carregós. Els membres del jurat ja es veien desfent camí cap a casa encara amb els originals sota el braç.
Amb això que Manent, decidit, demana uns minuts per resoldre la situació. S’alça del cèntric cafè on havia tingut lloc la reunió, surt i en torna poca estona després. Ja està arreglat, diu. Els membres del jurat, intrigats, potser divertits i tot, el segueixen Rambla avall. Albert Manent els du a la rectoria de l’església del Pi. Mossèn Batlles i mossèn Bardés acullen els plecs de poemes amb esperit de custòdia. La gent de Vallgorguina ja els passarà a recollir, quan en trobin el moment.
Pràctic, resolut, eficaç, Manent havia resolt aquella situació a partir del seu vastíssim contacte amb la realitat menuda.
L’anècdota és poca cosa, ho sé. Però, tot i el seu deix anacrònic, o precisament per això, sembla que mostra algun tret molt propi d’Albert Manent. Si l’heu tractat, si en teniu present l’efígie, convindreu amb mi que, si més no en les maneres i en el llenguatge, us trobeu davant un senyor, davant el que abans en deien un senyor.
Aquella passejada per Ciutat Vella va tenir alguna cosa de viatge en el temps. ¿Com qualificar, si no, el fet de recórrer un tram de la Rambla, travessar la Portaferrissa, davallar el carrer d’en Roca fins a Cardenal Casañas, al cor de la tarda d’un dia ben benigne dels inicis de tardor, enmig d’un tràfec de gent de tots els colors, de diversos orígens, que caminaven o badaven per motius encara més diversos, amb la sola finalitat de dipositar uns originals de versos en una parròquia? Durant aquells minuts escassos, l’home es va dir Marià Manent, Carles Riba, Josep M. López-Picó, Josep Carner, Joan Maragall, Àngel Guimerà. Molt més que un segle de vida cultural i ciutadana va transitar per aquells centenars de metres.
La Barcelona d’abans s’havia fet paradoxalment encara viva. És, de fet, també viva. Albert Manent ve d’una època en què un hom podia tenir el país al cap. Avui ell l’hi continua tenint. El país i la seva gent. Perquè Catalunya no ha deixat de ser una comunitat petita. Feu-ne la prova: trieu dos noms, furgueu una mica i de seguida descobrireu entre ells algun lligam familiar o d’amistat, i per poc que badeu el vincle passarà també per vosaltres.
Diuen que el temps passa de pressa i mai en va, que tot canvia. Fins i tot això canviarà, ja està canviant, naturalment. També deu ser això, la normalització. O la globalització, si ho preferiu. I, per tant serà una sort. I tots hi perdrem. Si no és que sabem, com n’ha sabut Albert Manent, renovar cada dia la cartografia del país, de la seva gent, que tenim al cap. Si som capaços de fer-ho trepitjant el carrer, des de la realitat, sense prejudicis. Per transformar-la, si voleu.