Aquest cap de setmana ha mort Modest Prats. Tot i que l’Alzheimer l’havia apartat d’uns anys ençà de la vida pública, em sembla que érem molts els que no deixàvem de tenir-lo present, sobretot gràcies al testimoni d’amistat que n’han ofert, tot aquest temps, bona gent com Josep M. Fonalleras, Narcís Comadira o Guillem Terribas.
La mort és ara encara un pretext per recordar-lo, compartir-ne el record i, sempre, per llegir-lo i tornar-lo a llegir. Per tot això en copio aquí la petita crònica de l’últim homenatge que se li va fer, l’abril del 2009, arran de la publicació del volum Engrunes i retalls. L’original es pot llegir al Bloc del Director de la Institució de les Lletres Catalanes. […]
Un pa d’engrunes ben gros
La setmana de Sant Jordi es va presentar a la Planeta de Girona el gros volum
Engrunes i retalls, que aplega textos esparsos de Modest Prats sobre la llengua, la literatura, la cultura, el país. L’ha editat
CCG i va ser el pretext rodó per oferir un reconeixement ben merescut al capellà, el mestre, l’historiador de la llengua, l’home de lletres. Hi van intervenir, davant l’acostumat escepticisme amical del protagonista, una vintena de companys, amics i deixebles que van compondre entre tots –com es pot llegir per exemple
aquí o
aquí– un mosaic en què el mateix Modest es devia reconèixer prou. Jo també hi vaig ser i, tot i que vaig mirar de fer-ho en un to més aviat institucional, no vaig voler evitar un record una mica més personal.
Modest Prats s’ha fet un fart de dir que no a les propostes d’encàrrecs de textos o intervencions públiques, i veient l’amplada de llom d’
Engrunes i retalls t’adones que no ha estat pas per treballar poc sinó de massa que se’l feia treballar. Una vegada em va dir que sí, i va ser per accedir a recitar la seva antologia poètica personal dins el
cicle de lectures que temps enrere vaig coordinar al Col·legi de Llicenciats, i aquella intervenció va valdre tots els amables refusos per altres peticions.
Però si vaig anar a Girona, en nom de la Institució, va ser també i especialment per honorar Modest Prats com a home de lletres. Sí que Engrunes i retalls és voluminós, però diria que la seva obra de més gruix ha estat el seu mestratge, la seva capacitat de llegir i de fer-nos llegir, de mirar al seu voltant i fer-ho críticament. D’esperonar-nos a conèixer i valorar, críticament és clar, la llengua i el propi patrimoni literari, com ho va demostrar fa uns anys amb senzillesa oferint l’antologia que esmentava.
És també des d’aquest exercici tossut, modest –què hi voleu fer: aquest és l’adjectiu–, que es construeix el país, que s’articula una societat literària, que es planta llavor de futur.
