Una història amb entrepans
La protagonitza el propietari d’un bar de Manresa que, per no sucumbir als mals d’amor per la lluminosa Elionor, decideix que el seu local servirà els millors entrepans de la comarca. I se’n surt i amb nota, si més no durant un temps… Perquè, com que l’èxit crida l’èxit, per donar a l’abast haurà de llogar personal. Ja se sap: res no és més complex que les relacions humanes, i l’equilibri precari que aconsegueix amb els dos bons jans que treballen per a ell patirà una forta sotragada el dia que la Daisy travessi la porta del bar. La Daisy, que amb el seu rar magnetisme farà aparèixer de nou l’objecte més perillós i fora de lloc que travessa aquestes pàgines…
Estic segur que aquesta sinopsi breu i parcial no fa justícia al text, per bé que alhora en mostra alguns dels trets més característics. Com la claredat estilística. O un to que és contingudament jocós, que l’autor posa a prova en introduir-hi algun element gairebé d’astracanada. O l’ús sens dubte paròdic dels rols masculins i femenins, que el lector distret podria trobar ofensivament demodées.
Tots aquests aspectes, i encara algun més, m’han fet sentir com a casa durant la lectura de la novel·la. Com m’hi sento quan llegeixo Calders, o Trabal, o Folch i Camarasa. Me’ls ha recordat, especialment els dos darrers. Diria que gasten aquella mena d’ironia -o seria més exacte dir-ne mala llet- que sembla blanca i inofensiva, però és com un corc que deixa llavor. Perquè no s’oblida.