Una història amb entrepans

Salvador Giralt va publicar L’entrepà a labreu el novembre del 2012. Així que vam obrir Sopa de Lletres, la seva editora, Ester Andorrà, va dir que semblàvem fets els uns per a l’altre. I ens va convèncer de muntar un aperitiu literari per comprovar-ho. El farem dissabte 15 de març, a les 12 del migdia, davant de la botiga, no pas al mig del carrer. I serà el nostre primer acte en què tenen més protagonisme les “lletres” que no la “sopa”; el primer, però segur que no pas l’últim… 

Però què és L’entrepà? Ras i curt, una novel·leta, perquè és breu i fa de bon llegir, no pas perquè sigui poca cosa.

La protagonitza el propietari d’un bar de Manresa que, per no sucumbir als mals d’amor per la lluminosa Elionor, decideix que el seu local servirà els millors entrepans de la comarca. I se’n surt i amb nota, si més no durant un temps… Perquè, com que l’èxit crida l’èxit, per donar a l’abast haurà de llogar personal. Ja se sap: res no és més complex que les relacions humanes, i l’equilibri precari que aconsegueix amb els dos bons jans que treballen per a ell patirà una forta sotragada el dia que la Daisy travessi la porta del bar. La Daisy, que amb el seu rar magnetisme farà aparèixer de nou l’objecte més perillós i fora de lloc que travessa aquestes pàgines…

Estic segur que aquesta sinopsi breu i parcial no fa justícia al text, per bé que alhora en mostra alguns dels trets més característics. Com la claredat estilística. O un to que és contingudament jocós, que l’autor posa a prova en introduir-hi algun element gairebé d’astracanada. O l’ús sens dubte paròdic dels rols masculins i femenins, que el lector distret podria trobar ofensivament demodées.

Tots aquests aspectes, i encara algun més, m’han fet sentir com a casa durant la lectura de la novel·la. Com m’hi sento quan llegeixo Calders, o Trabal, o Folch i Camarasa. Me’ls ha recordat, especialment els dos darrers. Diria que gasten aquella mena d’ironia -o seria més exacte dir-ne mala llet- que sembla blanca i inofensiva, però és com un corc que deixa llavor. Perquè no s’oblida.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada ha esta publicada en Lectures. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*