La barretina de Guillem Tell

Aquesta setmana el butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol ha publicat una altra modesta aportació meva, que recorda la llegenda de Guillem Tell a propòsit del procés del nostre país i les reaccions no precisament amigables dels veïns… Diu així: […]

La barretina de Guillem Tell

Diu que ara el Partit Popular s’ha començat a preocupar de veres per això de Catalunya i que, per posar-hi remei, prepara, per exemple, uns mesos de gira catalana per als ministres del govern espanyol. Es veu que vindran a la província a contar les bondats de la pertinença a la seva nació…

L’anunci m’ha dut involuntàriament al cap, per un moment, una imatge i un nom. La imatge d’un barret penjant d’una asta. I el nom de Guillem Tell. Segur que recordeu poc o molt la història que Schiller va convertir en clàssic: Gessler, governador imperial dels Habsburgs als cantons de Schwyz i d’Uri, no en tenia prou de cobrar uns tributs abusius i pretenia obligar tothom a mostrar respecte públicament pel seu emperador. I per això va fer clavar un pal al mig de la plaça d’Uri i hi va plantar al capdamunt un barret que tots els vilatans havien d’honorar amb una reverència cada vegada que hi passessin per davant. Com si el barret fos l’emperador mateix en persona.

Des d’aleshores aquell pas, abans molt concorregut, va quedar desert. Fins que Tell hi va passar per fer via, del tot aliè a cap obligació imperial, i Gessler el va fer detenir. Llavors va venir tot allò de la poma. I la presa de consciència social i nacional de Tell. Que el va acabar convertint en llegenda fundacional de Suïssa, de la seva voluntat d’independència i d’autogovern, de la resistència a la injustícia ni que es disfressi de llei.

Som allà mateix. Els catalans intentem treballar i viure lliures i en pau, com els pagesos i els pastors d’Uri. I mentrestant, com si no tingués res més a fer, com si això fos el més important, Gessler Llanos de Luna espia si acotem el cap davant cada barret rojigualdo. I Gessler Wert, amb pertinàcia immisericorde, diu i repeteix que mereixem ser austríacs, indiferent al que vulguem decidir triar de ser lliurement.

Potser trobareu l’analogia massa fàcil o massa forçada, i segur que ho és. Però jo fa moltes nits que, després d’acotxar el meu fill amb un petó i una abraçada, esmolo la punteria per no fallar quan hagi d’encertar des de cent peus la poma que el tirà posarà sobre el seu cap.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada ha esta publicada en Carnet. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*