Oi?

Només tres lletres fan el títol del seu darrer llibre, Dol, escrit a la memòria del seu germà i que va obtenir el cinquantè premi de poesia Ausiàs March de Gandia. Hi he trobat uns quants poemes per desar. “No-res”, per exemple, encapçalat per uns versos d’Ungaretti. O “El nostre fred”, a la manera de Wordsworth. O “Font del Ferro”, entre J.S. Pons i Espriu. O “Somni” amb Margaret Atwood. Avui em quedo amb el que tanca el llibre, amb música de Pink Floyd: […]

Mare

No hi ha dolor.

Us veig venir
tots junts, i cada un sol, entre les ones,
tremolencs per l’escalf de les distàncies,
ronyosos pels carbons cremats al túnel
que heu trepanat per visitar-me, pares,
germans, filles i amants. És massa tard?

Hi ha res per eludir-te, llum del sol?

Parleu però no sento el que dieu
mentre veniu, movent els llavis tous
com si miréssiu de besar un nadó
a la galta, un nadó que no s’adorm
perquè té febre o té por dels malsons.

Mare, jo no he sigut. Les meves mans
s’inflen de no tocar, m’han tret un cor.

No hi ha dolor,
tan sols l’atuïment, la levitat
de carreteres en silenci, peus
evanescents i cels de nicotina.

Ja us veig mentre veniu.

Mare, és de veres que sóc mort?