Oi?

Portem dies assistint a un ball de bastons entre presumptes versions de suposades realitats. Penso, és clar, per exemple, en allò del director de la nostra policia i el fet que fos vist “davant” la casa del superespia. Hi he tornat a pensar ara que, en rellegir Combray, topo amb la primera caracterització que el narrador fa de la tieta Léonie, que potser algú mal pensat trobarà que retira a algú altre. Llegim en Proust, en la versió de Pinto: […]

Mai no parlava si no era del tot baixet, perquè creia que al cap hi tenia aguna cosa trencada i flotant que podria desplaçar si parlava massa fort, però no es quedava mai gaire estona, ni que estigués sola, sense dir alguna cosa, perquè creia que era saludable per a la seva gola i que, en impedir que la sang s’hi aturés, això faria menys freqüents els ofecs i les angoixes que patia; a més, en la inèrcia absoluta en què vivia, concedia una importància extraordinària a les seves sensacions més minses; les dotava d’una motilitat que feia difícil que les pogués guardar per a ella i, a falta de confident a qui comunciar-les, se les anunciava a ella mateixa, en un monòleg perpetu que era la seva única forma d’acrivitat. Malauradament, un cop agafat l’hàbit de pensar en veu alta, no empre parava esment al fet que no hi hagués ningú a la cambra del costat, i sovint li sentia dir-se a ella mateixa: “He de recordar que no he dormit” (ja que no dormir mai era la seva gran pretensió, de la qual el llenguatge de tots nosaltres servava el respecte i el rastre: de bon matí, la Françoise no venia a “despertar-la”, sinó que “entrava” a casa seva; quan la meva tieta volia fer una becaina durant el dia, dèiem que volia “pensar” o “descansar”, i quan de vegades se’ndescuidava, tot xerrant, fins al punt de dir: “el que m’ha desvetllat” o “he somiat que”, s’enrojolava i se’n desdeia el més ràpid que podia).