Una conversa del 1995 amb Joan Fontcuberta
Cultura, novembre del 1995
Joan Fontcuberta, fotògraf
?La fotografia és tan a prop de la ficció com la literatura o la pintura?
Diuen que, quan va ser inventada la fotografia, algunes veus preclares van augurar la fi de la pintura, aquella manera imperfecta de mirar la realitat i interpretar-la: ara, la fotografia deixaria constància de les coses tal com són, i ja no tindria sentit continuar-se esforçant a imitar-les. Afortunadament, les veus preclares acostumen a errar en els seus diagnòstics apocalíptics. I, mentre la pintura ha continuat fent el seu camí, assajant sempre noves maneres de veure el món, la fotografia ha descobert el propi potencial com a creadora de realitat. Perquè, al cap i a la fi, què és la realitat? O, formulat altrament, què hem d’exigir d’una realitat per admetre-la com a veritable? El camí que ha fet la fotografia, com a forma d’expressió artística, però també com a recurs bàsic de la transmissió d’informació, porta de dret a interrogants com aquests. Interrogants que són el rerefons de l’activitat de Joan Fontcuberta.
Joan Fontcuberta recorda la passió que de nano tenia pels còmics: era un devorador d’Hazañas bélicas. En créixer, sentia la necessitat de verificar històricament allò que li explicaven els tebeos. Al Mercat de Sant Antoni arreplegava tota mena d’informació sobre la Segona Guerra Mundial, sobre la Guerra de Corea, i retallant i enganxant fotos reescrivia determinades batalles. Jugant, jugant, va elaborar la seva vocació: el treball de la imatge com a informació i propaganda.
Va passar per l’escola Sant Gregori, on Francesc Garriga exercia gairebé un mestratge espiritual. Professor d’art i de literatura, va instal·lar un laboratori fotogràfic i va empènyer els alumnes a il·lustrar els seus treballs amb fotografies pròpies. Fontcuberta recorda com un ritual iniciàtic la primera experiència: veure sorgir la imatge del paper blanc. L’estiu següent, Fontcuberta es va endur el laboratori a casa, i no va deixar de treballar.
Aterra a la Universitat en un moment de disbauxa: l’execució de Puig Antich, l’aprovat polític, la superposició de diferents plans d’estudi… Fontcuberta estudia ciències de la informació, entra en contacte amb gent del FAD i paral·lelament s’ocupa en el negoci familiar de publicitat. Juntament amb Ernest Companys signa els primers llibres, de contigut polític, i finalment, el 1976, deixa la carrera i crea el seu primer estudi professional, amb Manel Úbeda. Fins el 1986 simultanejarà l’obra de recerca personal amb la fotografia comercial, sobretot per a galeries d’art, i amb l’activitat docent, primer en escoles privades i després en el departament de fotografia, cinema i vídeo de la Facultat de Belles Arts. Finalment, des de fa prop de deu anys, es dedica exclusivament a l’obra creativa.
UNA FOTO ÉS UNA FOTO
?Treballar en el camp del periodisme i la publicitat familiaritza amb la mentida, la transgressió, la manipulació?, diu Fontcuberta per explicar les claus del seu recorregut artístic. ?La fotografia contribueix a fer passar bou per bèstia grossa: una imatge, pel sol fet de ser fotogràfica, és creïble. Però la fotografia és tan a prop de la ficció com la literatura o la pintura!? Al cap i a la fi, la imatge d’un objecte fotografiat pot ser manipulada a través d’un fotomuntatge o del treball en el laboratori, com ho feia Fontcuberta en les seves primeres exploracions dels límits de la versemblança. Però hi ha una altra manipulació molt més subtil i efectiva: la manipulació del context. ?La fotografia significa, seguint MacLuhan, en tant que s’insereix en un context determinat. Aleshores, si donem a una fotografia un context científic, aquella imatge esdevé científica…?
Així neix el projecte Herbarium, de 1985, en el qual Fontcuberta crea un repertori de plantes que no existeixen: sobre el patró estilístic de la nova objectivitat dels anys vint, utilitzant tota mena de materials no vegetals, genera una col·lecció d’imatges que semblen extretes d’un herbari de plantes exòtiques.
Dos anys després vindria el projecte Fauna secreta, més complex, en què les fotografies de diversos animals impossibles obtenen il·lusió de realitat gràcies a l’entorn on es mostren: presentades com el fruit de la recerca d’un suposat naturalista alemany, el Dr. Ameisenhaufen, a Barcelona van ser exposades en el Museu de Zoologia. La ubicació del muntatge en un espai amb legitimitat científica, el seu plantejament pedagògic amb picardia i el suport d’una història versemblant i prou densa informativament van fer possible que el 27 % dels visitants entre 20 i 30 anys amb formació universitària s’ho creguessin. I hi van passar un quart de milió de persones… Fauna secreta s’ha exposat a diversos indrets, i a cadascun ha sofert una relectura estimulant. A Alemanya, per exemple, l’impacte provenia de la força de la reconstrucció històrica del context en què s’insereixen les imatges. Als Estats Units, en canvi, la gran preocupació era saber si les bèsties havien sofert algun dany.
L’èxit de Fauna secreta va donar una considerable projecció internacional a Joan Fontcuberta, que els anys següents ha estat convidat a realitzar nombrosos projectes en els indrets més diversos. Aquesta ubiqüitat ha empès Fontcuberta a assajar projectes ?locals?, muntatges que juguen, des la convenció d’un llenguatge científic ?la botànica, la zoologia, l’astronomia, l’antropologia, la història…?, amb aspectes o realitats del lloc concret on han de ser exposats.
En aquesta línia, un dels darrers muntatges ha tingut lloc a la Carèlia, regió migpartida entre Finlàndia i la Federació Russa. Emulant el recurs literàriament tan rendible del manuscrit trobat, Fontcuberta fa el paper del prologuista del catàleg d’una exposició que exhuma, en el local d’una societat esotèrica, l’arxiu d’un monjo fotògraf, membre de la comunitat d’un monestir ortodox perdut en una illa on es van produir un seguit de fenòmens misteriosos. Fontcuberta explota la realitat de la regió, on a conseqüència de la Segona Guerra Mundial es va produir un important èxode de comunitats ortodoxes, i combina hàbilment fotografies històriques, fotografies manipulades i fotografies falsificades per construir una veritat suficient per al seu muntatge. Prou consistent. a més, per permetre’s el luxe de donar indicis clars que tot plegat és una ficció…
LA RECAPITULACIÓ D’ARLES
Joan Fontcuberta té ara ocasió, després de l’activitat frenètica de tots aquests anys, d’obrir un període de recés en la pròpia trajectòria creativa. El pretext per a la recapitulació ha estat l’encàrrec de la direcció artística del festival d’Arles, el Canes o l’Avinyó de la fotografia. Nascut fa vint-i-set anys, el Festival tenia per objectiu obtenir el reconeixement de la fotografia com activitat cultural i artística; ara, un cop aconseguit ?després de la creació, per exemple, de l’École National de Photographie i del sorgiment de nombrosos festivals especialitzats?, passa per un període de desconcert i de redefinició. Després d’una edició que ha congriat totes les crítiques possibles, la preparació de la de 1996 a càrrec de Fontcuberta ha despertat un excés d’expectatives.
Però ell es mostra tranquil. Sap que si se li han adreçat és justament per la seva trajectòria i que no ha de fer sinó el seu Festival: veritable i fals: anvers i revers del potencial de la fotografia: la tecnologia al servei de la veritat: la veritat encarada al mirall, l’al·lucinació, l’especulació: Borges, Barthes, Flusser. Fontcuberta espera explorar-hi la interacció de la fotografia amb l’art, la tendència multimèdia, les possibilitats lúdiques del suport. Un suport que és, diu, ?el germen de l’audiovisual?. L’audiovisual, l’actual rei de la casa. Amo i senyor, fonament de la veritat, creador de realitat, com tots els monarques.