Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Algunes formes de frau

El Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol em publica avui un petit comentari sobre el que en podríem dir alguns fets viscuts, tant se val si en carn pròpia o no, que copio aquí. Si la col·laboració té continuïtat, aquesta en seria la intenció: identificar en la vida diària conflictes i comportaments a la menuda que poden resultar intolerables vistos a l’engròs. […]

Sovint ens escandalitzem davant les sospites i les denúncies d’actituds reprovables per part del que se’n sol dir «els polítics», acabin essent provades o no. I en canvi solem acceptar com a inevitables mals menors algunes formes d’abús que ens afecten molt més directament.


Ja sé que no som gens originals: a casa ens agrada veure jugar el Barça. Tant és així que finalment vam sucumbir a la temptació: una oferta de preu irresistible al darrer tram de la temporada passada, quan s’acumulaven finals i emocions, ens hi va fer caure de quatre potes. Des d’aleshores tenim Canal +. Des d’aleshores i, de seguida, si et plau per força: ningú no ens va advertir que el preu irresistible comportava un compromís abusiu de permanència. Segur que ho deu dir en algun racó de lletra petita en algun document aproximadament localitzable a la pàgina web corresponent, pot ser que fins i tot sota un nom tan transparent com contracte o condicions de l’acord amb el client. Però això no ens dóna a la pràctica cap dret de reclamació. Vés i prova, ara, que vas contractar el servei com qui diu per telèfon i sense rebre cap documentació prèvia. O que ho vas voler precisar i la resposta de llavors no es correspon amb els fets d’ara.

Però això no és el pitjor. Quan comença la temporada següent et trobes que les condicions han canviat unilateralment. Ara resulta que no t’ofereixen els partits com abans, sinó en dos paquets diferents, que cal contractar tant si vols com si no vols si el teu desig és veure íntegra a la Lliga la trajectòria fulgurant del teu equip. Quan t’adreces al servei telefònic corresponent, que no cal dir que és de pagament, el dia que tens la sort de trobar-hi un interlocutor aproximadament humà i no una simple màquina, insisteixen a dir-te que pots veure qui-sap-los partits d’una o altra competició cada jornada. No hi fa res que insisteixis que a tu només te n’interessa un. Perquè, rebla el servei al client, pel mateix preu també tens accés a tota mena de canals, de manera que podries passar-te tot lo dia davant el televisor engolint pel•lícules, sèries, documentals, notícies generalistes i no pas de poques temàtiques, els esports més impensats, i etcètera, etcètera.

Pots dir i repetir quin és el servei que vols: veure tots els partits del Barça, i res més. Pots fer-ho pacientment o amb impertinència, que el punt d’arribada sempre és el mateix: els paquets en oferta són els que són. I tant se val que, segons el manament bàsic de les relacions comercials, es presumeixi que el client sempre té raó. Pots tenir raó, però només obtindràs el servei que demanes pagant-ne tot un catàleg, que ni necessites ni utilitzaràs. D’això, no se n’hauria de dir frau?



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet per oi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent