Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

“Al cor de les paraules”, deu anys després

Dijous la llibreria la Central del carrer Mallorca va ser una festa en homenatge a Montserrat Abelló, amb el pretext que Proa acaba de reeditar-ne el volum d’obra poètica Al cor de les paraules. Hi van llegir poemes i traduccions de la Montserrat i algun poema propi David Caño, Joan Duran, David Figueras, Àngels Gregori, Laia Noguera, Francesc Parcerisas, Esteve Plantada, Cèlia Sánchez-Mústich, Jaume Subirana i Carles Torner. Hi vaig fer de mestre de cerimònies i això és el que vaig dir per obrir la lectura: […]

[La foto és de Joan Duran i la trec del Núvol.]

Al cor de les paraules, deu anys després
Presentació de la segona edició del volum d’obra poètica de Montserrat Abelló

I

Al cor de les paraules recull quaranta anys de poesia de Montserrat Abelló, des del primer llibre, Vida diària, publicat el 1963 –coses de l’atzar: l’any que jo vaig néixer– amb pròleg de Joan Oliver, fins a Indicis d’altres moments, no publicat prèviament, que aplega una vintena de poemes. Al cor de les paraulesva ser possible ara fa deu anys gràcies a l’obstinació positiva de Montserrat Abelló, que em va convèncer de fer-lo i de convèncer Isidor Cònsul de publicar-lo. Hem de donar les gràcies a l’Isidor per haver cregut en el projecte i haver-li fet un lloc entre els primers títols de la sèrie gran de l’Óssa menor. I ara hem de donar-les també a Josep Lluch i Ester Pujol, avui responsables de Proa i el Grup 62, que s’han deixat convèncer que valia la pena reeditar el volum, al cap de deu anys de la primera edició i després de prou temps exhaurit, ni que fos sense afegir-hi els darrers títols de la Montserrat.

II

Els deu anys que han transcorregut des de la primera edició d’Al cor de les paraules, el 2002, han estat d’una banda fèrtils per a la Montserrat, per a la poesia de la Montserrat, i, de l’altra, de reconeixement i consolidació de la seva presència pública. Al cor de les paraules va rebre l’any 2003 el premi Cavall Verd-Josep M. Llompart, el premi Cadaqués a Quima Jaume i la Lletra d’Or. L’autora, paral·lelament, el 2008, coincidint amb els seus 90 anys, ha estat reconeguda amb el premi Jaume Fuster dels escriptors en llengua catalana, amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i amb el Premi Nacional de Cultura per la seva obra com a traductora i poeta. A més a més, als vuit llibres inclosos en el volum Abelló hi ha sumat dos llibres més, Memòria de tu i de mi el 2006 i El fred íntim del silenci el 2008, i m’estalvio de relacionar ara alguna antologia, volum d’homenatge, traduccions o estudis en llibre o revista, que n’hi ha hagut uns quants. Però el repàs apressat del que ha suposat l’última dècada creativament per a Montserrat Abelló seria incomplet, imperdonablement incomplet, si no recordéssim també la reedició –fruit també de l’obstinació productiva de la Montserrat– de l’antologia de dones poetes de parla anglesa Cares a la finestra i les traduccions de Sylvia Plath i Anne Sexton.

III

M’ha semblat que la millor manera d’explicar la poesia de Montserrat Abelló, d’explicar per què la llegim i per què ens agrada, podia ser, justament, llegir-ne un poema, és a dir compartir-ne breument l’exercici de lectura amb tots vosaltres. N’he triat un del darrer llibre publicat, El fred íntim del silenci, del 2008 –i per tant no inclòs dins Al cor de les paraules–, que diu:

La vida, un cercle

amb veus que amunt

s’enlairen,

amb força inusitada

buscant sempre

l’origen,

del foc la flama.

Jo diria que no hi sobra cap paraula. Fixeu-vos en els verbs, que en són dos: enlairar-se, buscar. I en els substantius: vida, cercle, veus, força (que és inusitada, únic adjectiu del poema), origen, foc, flama. Semblen escollits per endavant, però segur que no ho han estat: Montserrat Abelló no treballa així. El tema és la vida, entesa com una recerca de l’origen, l’explicació, la motivació. El poema de seguida pren una dimensió col·lectiva, amb aquestes veus que s’enfilen cercle amunt, vida amunt. I hi trobem sobretot una imatge: la flama del foc. La flama del foc és l’origen, la vida, aquest cercle a través del qual ens enlairem amb força, sempre alerta i amb veus que ens acompanyen, com el fum. Així de senzill, de directe, i així de potent.

Aquesta és ben bé la veu de la Montserrat: pot semblar tímida, però arrossega amb braó, amb passió, cap al que és essencial, transcendental, per créixer i per fer-ho en companyia. Tornem-lo a llegir:

La vida, un cercle

amb veus que amunt

s’enlairen,

amb força inusitada

buscant sempre

l’origen,

del foc la flama.

Enteneu, doncs, per què la Montserrat continua sent tan jove?



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Lectures per oi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent