Oi?

La revista Esclat ha dedicat un parell d’articles del seu número 57 a Una festa sobre rodes. El primer és un comentari d’Elisabet Pedrosa, que diu: […]
Una festa sobre rodes
ELISABET PEDROSA

“Tot esta? per fer i tot e?s possible”, va dir Miquel Marti? Pol, i sento que e?s una frase que em diu moltes coses del llibre Una festa sobre rodes, de Dolors Borau i Oriol Izquierdo (publicat per Crui?lla amb pictogrames per a tots els pu?blics), i que, per cert, hauria de ser a totes les escoles!

Tot esta? per fer perque? hi ha encara un llarg cami? fins que la nostra societat en pes sigui com el petit univers d’Una festa sobre rodes, on tot flueix com per art de ma?gia i col·laboracio?. I tot e?s possible perque? en aquesta histo?ria senzilla i bella podem entendre que no hi ha barreres ni li?mits quan la comunicacio? es fa amb el cor; “tot es fa possible” en aquesta festa sobre rodes, en que? regnen la satisfaccio? i l’alegria.

Tambe? em fa la impressio? que es fa possible gra?cies a la mirada de l’infant, una mirada ben particular de que? potser hauri?em d’aprendre. Els infants so?n afortunats perque? tenen la capacitat de llegir amb normalitat la difere?ncia, fa?cil de dir, pero? molt difi?cil de fer, si me?s no per als adults. Els me?s joves interroguen des de la me?s pura curiositat, de vegades fan preguntes inco?modes per a l’adult poli?ticament correcte, que no sap que? dir. Els infants demanen: “Que? hi ha? Que? passa?” I com els ho expliques? Sense pe?ls a la llengua i amb sinceritat. I finalment integren, accepten i “normalitzen”. I com e?s aixo?? Segurament perque? no estan tocats –encara– pel prejudici, per la compassio? llastimosa, per la por d’algun dia trobar-se en una situacio? similar i no saber com afrontar-ho; e?s la por de posar-se a la pell de l’altre i no ser capac?os de resistir el dolor i la frustracio?. I la veritat e?s que la majoria –amb el suport necessari dels excel·lents professionals que hi ha en aquest
a?mbit– podem transitar aquest cami? i fer l’alqui?mia de la transformacio? amorosa.

Pero? tornem a la mirada dels infants. Sempre m’ha sorpre?s la manera com en Pol encara la malaltia de la Gina, la seva germana, i com des de ben petit li ha parlat i l’ha masegat amb tota normalitat; com si ella pogue?s respondre en qualsevol moment. Som els adults els que sovint ens sentim me?s mancats, me?s descol·locats. En Pol, que e?s molt conscient de la malaltia de la seva germana, sempre n’ha fet bandera, i d’aquesta manera els nens de la seva classe senten una especial curiositat i estima per la Gina, i viuen la malaltia tambe? amb normalitat. D’aquesta mirada clara i lu?cida dels me?s joves e?s del que crec que hem d’aprendre. I aquesta mirada que trobareu a les pa?gines d’Una festa sobre rodes e?s la que e?s un tresor per desenvolupar.

Me?s que mai ara se? que esperar un fill e?s abrac?ar la incertesa, construir un castell de somnis inconscient que en qualsevol moment es pot fer miques, i s’ha d’aprendre a sobreviure. Pero? sobreviure no nome?s e?s resistir, e?s tambe? ser flexible com el bambu?, resistent, cre?ixer i aprendre alguna cosa en aquest viatge. I aquest aprenentatge apareix al final del conte Una festa sobre rodes: “Oi que te l’esti-
mara?s sigui com sigui?”.

Amb en Pol a vegades hem tingut una conversa similar, em demana quan es curara? la Gina i jo li responc: “Oi que encara que no es curi l’estimarem igual?”, i ell respon: “I tant que si?, mare, i tant que si?!” Per sort o per desgra?cia, tot esta? per fer i tot e?s possible!