Joan Solà

Remeno entre els llibres que corren per casa. Retrobo la Sintaxi generativa catalana de Sebastià Bonet i Joan Solà, un dels “Manuals de llengua catalana” que va coordinar Solà per a la “Biblioteca Universitària” d’Enciclopèdia, amb què vaig aprendre a fer d’editor. Torno a córrer pàgines de l’Ortotipografia, aquell Manual de l’autor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic signat per Josep M. Pujol i Joan Solà, de què faig tant ús a les classes d’edició de textos. M’espanten, una vegada més, els tres lloms voluminosos de la Gramàtica del català contemporani, que Solà va dirigir fa entre deu i quinze anys, encara des de l’exterior de l’IEC. Finalment, fullejo els reculls d’articles, fins que un de l’1 de novembre del 1992 m’atrapa. […]
Intuïcions

Quan era petitot hi havia un full parroquial dominical que es titulava “La fiesta | santificada”, tot en majúscules, distribuït en dues línies (tal com indico) que omplien tota la capçalera. No sé per quins set sous, jo no sabia mai com llegir aquest títol, si “La fiesta santificada” o bé “Santificada la fiesta”; ja dic, no sé per què, i els lectors deuen estar tan bocabadats com jo. Potser per mi la segona versió no tenia un sentit tan opac com la primera. Deixem-ho córrer.

Ja de grandet, baixant pacíficament de la Mola amb un company de camins, no sé per quins altres viaranys vam sortir a taral·lejar el Rosa d’abril. I ¡oh sorpresa!: jo interpretava la lletra així: “Rosa d’abril, | morena de la serra, | de Montserrat estel”; i el company em mirava estranyat, car ell “de tota la vida” l’havia entès així: “Rosa d’abril | morena, de la serra | de Montserrat estel”. Al final em va concedir que potser la meva interpretació era més versemblant. Però aleshores era jo que no sabia qui tenia (més) raó. Ho deu fer l’edat física (ja no tinc aquella agilitat que veig en els marrecs) o psíquica (ve un moment que vas comprenent que tot és tan relatiu o tan possible…): el cas és que, si dono gaires voltes a una fotesa com aquesta, acabo que no hi veig res. La sortida aleshores només pot ser un somrís benèvol (envers tu mateix).

I no us dic res quan em ve a l’esment (¿es pot dir això, “em ve a l’esment”?) aquella altra cançó de Verdaguer, L’emigrant: “…pàtria del meu cor: | quan de tu s’allunya | d’enyorança es mor.” Vull creure que a algun lector li deu haver passat com a mi, que no li lliguen els caps. ¿Qui és que s’allunya? Evidentment, només pot ser el meu cor: no hi ha cap altre personatge en el context. Però la intuïció em diu que no pot ser el meu cor. ¿Per què? Santa pregunta, que no cal que espereu de trobar contestada en cap manual. Però jo tinc un principi que m’ha guiat tota la vida: fes cas de la intuïció, encara que els llibres no te la confirmin i fins i tot encara que te la contradiguin. (Un dia dos grans lingüistes discutien, en una revista professional de primera línia, la frase castellana “Se arreglan bicicletas”: l’un donava una sèrie de regles transformacionals segons les quals no podia ser “se arreglan” sinó “se arregla“, que és tal com a ell li agradava; i l’altre li va respondre: doncs, company, ja estàs canviant les teves regles, perquè la major part de la gent bé diu “se arreglan“.)

La meva intuïció és compartida per més d’un, des del moment que més de dos “esmenen” espontàniament la frase i diuen “qui de tu s’allunya”. La raó intuïtiva per la qual “el meu cor” no pot ser, sintàcticament parlant, qui s’allunyi de la pàtria és la mateixa que no em permet de dir (però n’hi ha més de quatre que les escriuen, bé que mai no les dirien, tampoc) coses com aquesta: “El president de la Comissió gestora no podrà convocar-la si no compta amb…”, en què es pretén que l’objecte de la convocatòria (el pronom la) sigui la Comissió. (Precisament per a casos així hi ha recursos com els demostratius, aquesta, aquella, o perífrasis com l’esmentada, la dita i, en castellà, la misma.)

Ja és curiós que moltes de les tonades o poesies més populars tinguin algun tipus de coixera. Potser és per allò que la tradició es fa precisament en mans del poble, que cadascú hi posa la seva cullerada. (L’altre dia sentia l’himne de la Mare de Déu del Remei. La senyora que el dirigia sil·labejava així: “A Vós prega i sospira ben con-fia-da | tota l’església fidel”: li devia semblar impossible allò que per a mi ha estat evident tota la vida: “con-fi-a-da”; i, és clar, ella havia hagut d’afegir-hi la síl·laba ben. I així anar fent…) El dia que tinguem més edicions crítiques de Verdaguer en tornarem a parlar. Però també el nostre himne nacional coixeja graciosament, tendrament: “endarrere aquesta gent | tan ufana i tan superba” (ufana en bon català és nom, no pas adjectiu). I la Vaca Cega tentinejava pels camins inoblidables “orfa de llum”, car Maragall poc sabia que l’any 1917 aquest femení, prou usual fins aleshores, seria exclòs del repertori normatiu.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada ha esta publicada en Veus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.