Club 7 Cinema

FOTO © Carole Betuel – Memento Tahar Rahim i Bérénice Bejo, a El passat, d’Asghar FarhadiL’iranià Asghar Farhadi s’està consolidant com un sòlid autor de melodrames. Després de Nader i Simin, una separació, ha presentat a Canes El passat, cinta que segueix parlant de parelles que es trenquen i l’efecte que això té sobre els fills. En aquesta ocasió, ha rodat a França i, per tant, ni tan sols pot aprofitar l’argument per a reflectir-hi un cert estat de coses a la societat del seu país.

El cineasta té la virtut de no caure en el sentimentalisme, malgrat el batibull d’emocions que posa en joc. En el cas d’El passat, agafa distància del conflicte dramàtic dels personatges a través del protagonista, Ahmad, un iranià que torna a París per a enllestir el divorci de la dona francesa de qui fa quatre anys que està separat, Marie. És el foraster que arriba al grup humà format per la seva “ex”, les dues filles que aquesta tingué d’un primer matrimoni (Lucie i Lea), el nou company de Marie i (Samir) el nen d’aquest (Fouad). Ahmad esdevé testimoni del conflicte que Lucie, adolescent, té amb sa mare, pel fet que es vulgui tornar a casar i, sobretot, pels motius que van dur la dona de Samir a intentar suïcidar-se, fet que la deixà en coma profund. Ahmad parla amb uns i altres, fent-los buidar el pap -talment una teràpia!-, intentant escatir la veritat del passat recent que està destruint el present d’aquella gent. I els conflictes van sobreeixint, encadenant-se, resultant cada cop més complex el perfil de cadascun d’aquests personatges. Però els veiem gairebé amb el mateix afecte i proximitat que Ahmad, és a dir, també amb la distància -valgui la repetició- de qui no deixa de ser “foraster” en aquell grup. Potser fins resulta massa ostensible el rol d’aquest personatge com a recurs dramàtic i narratiu.

Que a les seves pel·lícules es busqui una veritat s’està convertint en una mena d’obsessió i no sé si també de fòrmula d’Asghar Farhadi. En A propòsit d’Ely, es tractava de saber què havia passat amb la mestra desapareguda en una excursió de cap de setmana i, de retruc, la seva història de debò. Al film següent, Nader i Simin, una separació, la veritat sobre si el protagonista havia fet perdre a l’assistent domiciliària el fill que esperava, en haver-la empentat per fer-la fora de casa, feia anar el relat dels jutjats als domicilis, de cals sogres a casa, de l’escola a ca la víctima, gastant-s’hi un metratge important . Tant en una com altra pel·lícula, aquesta recerca permetia matisar, regirar, els personatges i les seves significacions, reflectint-s’hi -com dèiem- un cert estat de coses social a l’Iran. En El passat, els esforços per a escatir la veritat sobre el que dugué al suïcidi aquella dona -que, segons com, podria acabar amb la relació entre Marie i el seu nou company- aporten tot just alguna informació adicional sobre cada personatge, abona pèl emfàticament els tòpics sobre els efectes de separacions i divorcis en la canalla, mentre va allargassant cançonerament el metratge fílmic.

Potser el problema és que, tant si com no, Farhadi vol dur la pel·lícula a la dicotomia entre passat i present, entre l’oblit del que pot acabar amb el present o l’assumpció fins i tot de les culpes; però no va més enllà de plantejar-ho. Segurament perquè diu que no vol respostes, sinó formular preguntes…

Quatre històries de violència de la Xina contemporània.

A començament de la dècada del 2000, les ficcions de Jia Zhangke tenien de protagonistes gent que deambulava sense nord, en el context de les vertiginoses transformacions que experimentava el país. Aquest 2013, amb A touch of Sin -presentada a la competició de Canes-, retroba personatges que segueixen rondant com perduts, però ara ni tan sols són una fantasmagoria en la devastació generada pel desenvolupament com a Natura morta (2006), ara esclaten -en actes violents-, exasperats, desesperats. Són gent que no encaixa en les transformacions de la Xina; de regions que, lluny de treure’n cap profit, acaben sent terra d’emigració que nodreix de mà d’obra barata i carn de prostitució els grans beneficiats…

Jia Zhangke estructura el film en quatre històries de violència, ambientades a diferents zones del país. A la primera, un miner d’una regió del nord-est lluita infructuosament contra l’enriquiment de les autoritats locals a costa de la comunitat, en el procés de privatitzacions, i, quan no pot més, acaba a trets. A la segona història, un home, per a trobar un futur diferent, ha deixat enrere la família a la zona de Chongqing, al sud-est, prop de la descomunal presa de les Tres Gorges, i ha agafat tant de gust a la pistola com als diners que guanya delinquint. Al tercer episodi, una noia que se n’ha anat del lloc de naixement, condemnat a desaparèixer, treballa de recepcionista en una sauna eròtica de Hubei, a la Xina central, però les seves aspiracions d’una vida millor van de frustració en frustració i quan és víctima d’un assetjament sexual esclata, comportant-se com una sanguinària criminal de films d’arts marcials -aquí s’hi pot veure la mà del japonès Takeshi Kitano, coproductor-. I al quart relat, un xicot d’uns 19 anys que va canviant alegrement de lloc de treball en una “zona econòmica especial” acaba éssent conscient de les condicions d’explotació laboral i personal que esclavitzen els joves i comet un acte irreparable.

No hi ha cap meandre estètic. En aquesta ocasió Jia Zhangke ha fet prevaldre la narració i l’impacte del galdós quadre social que pinta. Òbviament, utilitza els paisatges com a rerefons significatiu; però el centre d’atenció són els seus personatges i entorn humà. Ha tingut cura d’enllaçar d’una o altra manera les quatre històries, amb reconeguda pretensió de reforçar el conjunt com una imatge de la Xina contemporània. I si algun retret se li hagués de fer, fóra que, en els amunts i avalls dels protagonismes, hi ha moments que acaba descol·locant topogràficament.