Por a la nit
Em sembla que pertany a la segona tongada de clàssics de la nostra edat d’or literària que Raimon va musicar a principis dels setanta. I em sembla que el primer enregistrament va ser el 1974 dins l’àlbum, tan rodó, tan complet, A Víctor Jara. A “Lo jorn ha por” Ausiàs March posa altes paraules a l’oposició entre nit i dia, a l’experiència elemental, ja infantil, de la por a la nit. La nit, una imatge tan recurrent en les cançons de Raimon, amb més càrrega d’amenaça que de misteri. En pot tenir molt de misteri, sí, la nit, espai de llibertat i també de tenebres. Cadascú es deu saber fins on té por “de perdre sa claror”, des de quan, per què. […]
Lo jorn ha por de perdre sa claror:
quan ve la nit que expandeix ses tenebres,
pocs animals no cloen les palpebres,
e los malalts creixen de llur dolor.
Los malfactors volgren tot l’any duràs
perquè llurs mals haguessen cobriment.
Mas io qui visc menys de par e en turment
e sens mal fer, volgra que tost passàs.
E, d’altra part, faç pus que si matàs
mil hòmens justs, menys d’alguna mercè,
car tots mos ginys jo solt per trair-me.
E no cuideu que el jorn me n’escusàs,
ans en la nit treball rompent ma pensa
perquè en lo jorn lo traïment cometa:
por de morir ne de fer vida estreta
no em tol esforç per donar-me ofensa.
Plena de seny, mon enteniment pensa
com aptament lo llaç d’amor se meta;
sens aturar, pas tenint via dreta,
vaig a la fi si mercè no em defensa.