Oi?

Esperar cent anys a morir-se, vull dir viure cent anys gairebé complets, i finalment morir-se un dissabte d’un mes d’agost…
[…]

El trist buròcrata gris de la funerària no sap ni pot ni vol evitar la sensació que una mica fa un favor: dissabte, i a ple agost, va repetint, després de cada conquesta i després de cada fracàs. No és capaç ni de garantir que en vint-i-quatre hores puguin arribar els recordatoris.

Doncs que no arribin. Al capdavall, morir-se, sobretot a l’agost, i més si és dissabte, i en la solitud creixent dels cent anys, és ben bé un afer de família.