Oi?

Em diuen que un conegut acaba de ser pare. Superades algunes complicacions del part, ara sembla que tot es va encarrilant. Però no és això el que em du a parlar-ne.
[…]

Es veu que el meu conegut, que quaranteja bastant, sempre ha tingut la il·lusió de ser pare, però fins ara la cosa no havia anat bé. Separat i sol, es veu que va retrobar una amiga de temps enrere que, sola i separada, i quarantejant com ell, tenia la il·lusió de ser mare. I la il·lusió era tanta, que fins i tot estava disposada a fer-se inseminar artificialment i què sé jo. El cas és que xerrant xerrant sobre tot plegat, sobre les il·lusions respectives, i després d’advertir fins a quin extrem eren ànimes bessones van arribar al nus de la qüestió: tots dos tenim la gran il·lusió de tenir un fill, tots dos estem sans i sempre ens hem entès prou bé, doncs ¿què esperem? I dit i fet: el fill ja és aquí.

Ignoro si abans o després de posar les mans o el que fos a l’obra el conegut i la seva parella d’il·lusió han decidit regular la seva relació i el seu fruit per contracte. El cas és que exerciran, respectivament, la paternitat responsable i la maternitat responsable per torns, ara tu ara jo, perquè des de l’inici havien decidit no compartir res més que aquesta il·lusió, la criatura que la satisfà, sense altre projecte comú. Cadascú a casa seva, cadascú amb la seva vida, i l’hereu a cavall de totes dues.

La veritat és que la història del meu conegut m’incomoda. Hem parlat molt de la bondat de la reproducció assistida perquè parelles sense possibilitats aconseguissin descendència, o de la bondat de l’adopció amb el mateix objectiu i de retop els beneficis per a la criatura que d’aquesta manera troba una llar, també de la legitimitat d’aquestes mateixes aspiracions en el cas de parelles homosexuals.

Però em sembla que el meu conegut ha anat una mica més enllà, i ha forçat una frontera que fa de mal justificar. La motivació de la seva paternitat és la satisfacció d’un desig personal, d’un mer desig, sense coartades com el benestar d’un infant abandonat o el rar impuls que sentim de materialitzar una relació de parella, la família, a través dels fills. No, aquí el fill és més objecte que mai, objecte del desig, satisfacció d’una il·lusió. Si tot va bé i les complicacions inicials queden en res, potser serà feliç, segur, tots tres ho seran molt. Però això ho és tot? No n’estic segur.