Oi?

He vist venir la dona de lluny, ni jove ni vella, amb un vestit blanc que voleiava, caminava de pressa, amb aquelles ulleres de sol.
[…]

L’he vista venir i me l’he mirada. I no he deixat de mirar-la fins que s’ha perdut enllà. Potser m’he aturat i tot al carrer. Caminava de pressa, però m’ha semblat que encara apressava el pas quan s’ha sentit observada. Però no he deixat de mirar-la, no he pogut desviar-ne la mirada.

Aquelles ulleres de sol… Per què es deu posar una persona unes ulleres com aquelles, que li emmascaren la cara, que es veuen d’una hora lluny, que es fan mirar obsessivament? Per què, si no per fer-se veure? Ho ha aconseguit.