Passejàvem per Bruges al vespre, havent sopat a una hora prou europea un bon estofat de conill a la cervesa, i ens sentim observats per un gat des d’una finestra a peu de carrer.
[…]
A mesura que ens hi apropem, hi havíem de passar per força per davant, el trobem sospitosament estàtic. J., amb ganes de jugar, li diu coses, li fa gestos, davant la seva indiferència li acaba fent llengotes. En efecte, és un gat dissecat.
J. pregunta què li passa i, després d’exposar-li uns rudiments sobre taxidèrmia, deixa anar, càndid:
-I per què no vam dissecar la Clara?
L’enyorament és tan intens… Somriem, ves. Ho hauríem fet, J., en pots estar segur, si hagués servit per alguna cosa.