Oi?

Josep M. Castellet va recuperar fa uns mesos un Dietari de 1973. En retinc alguns apunts, ben conjunturals o potser no, sobre l’activisme cultural i les actituds: […]
“Treballa cada dia –ara que està jubilat de les tasques editorials que hagué d’emprendre després de la guerra– en feines erudites i en la fixació de l’abast històric de la Renaixença. Manté la dignitat de sempre i m’impressiona, sobretot, davant la grotesca pressa d’alguns joves per triomfar, l’actitud del qui sap que el país no dóna més de si i que el numeret de la frustració no té el més mínim interès.”

“Només han passat deu anys de Poesia catalana del segle XX, quan en Molas i jo preconitzàvem el realisme històric. Em diverteix constatar la nostra predicció: només equivocant-se s’aprèn.”

“El “jo faig el que puc i no estic obligat a més” és la garantia de l’autodestrucció. De fet, només estem obligats a fer allò que, en principi, creiem que no podrem assolir. La resta és irrisorietat vegetativa.”

“Sé que les opcions que he pres fins ara han estat sempre despoveïdes de l’interès material més elemental –la qual cosa no presento com un mèrit, sinó com una constatació– i que he tingut en compte el fet de contribuir d’alguna manera (almenys des de fa deu anys) a fer possible una política cultural a través dels llibres, en espera de temps millors.”