Hibisc
No m’hi puc resistir: cada cop que una flor de l’hibisc s’esbatana, l’he de retratar. Però no patiu: us n’he estalviades moltes…
No m’hi puc resistir: cada cop que una flor de l’hibisc s’esbatana, l’he de retratar. Però no patiu: us n’he estalviades moltes…
I ve que tornen
els dies de les flors,
com un avís que, malgrat tot,
el cicle continua i
la primavera és aquí,
com una nova oportunitat
que caldrà aprofitar,
per si de cas,
malgrat tot, resultés
que és l’última
i que tot el que no
hagi estat fet
quedarà ja
per sempre més
per fer.
Per a alguns el calendari nadalenc i el mes de gener és moment d’avaluacions, i això vol dir que ens passem uns quants dies corregint.
Als voltants de casa, la tempesta de fa vint dies va esqueixar molts arbres i en va arrencar algun de soca-rel, com aquest del carrer Congrés. Veient-lo així, abatut, i amb un peu tan pobre, pot ser sorprenent que no hagués caigut abans…
De la insinuació a l’esclat: tres dies.
L’esvoranc no pot ser el final del camí, sinó l’arrencada de la ruta alternativa, quan la fita és clara.
Passeges una estona i de seguida ho veus clar: hem de refer els camins.
D’unes setmanes ençà hi passo gairebé cada dia, i per ara mossèn Cinto encara no se m’ha aparegut, ni quan miro a les finestres del quart pis del número 7, on diu que alliberaven animetes…
Fa un any i mig unes obres anònimes van arrasar la Font del Gos, sobre les Cases del Notari, sobre les cotxeres d’Horta, a tocar del Parc del laberint. Ara, l’aigua, tossuda, ha reaparegut i uns tolls recorden que la font no hi era perquè sí. Ho aprofitaran els serveis municipals corresponents per recuperar-la?
Que gran que és aquest país petit! M’agrada poder sortir de casa, a un extrem de la nostra metròpoli, i en com qui diu vint minuts plantar-me al Forat del Vent i veure mig país, nord i oest enllà.
Fa uns quants dies, l’última lluna plena, indiferent a això que passa a la Terra, jugava a fer postals de bon matí a Barcelona…
Si et lleves prou d’hora et saluden uns colors i unes clarors que prefiguren que altres realitats són possibles. Per què no creure-hi?
Què s’ha deixat algú, al pàrquing del tanatori de Collserola, un matí qualsevol d’aquest estiu ardent?
A Berlín hi ha una plaça, entre l’edifici barroc de la biblioteca de la Humboldt Universität i l’edifici de l’Òpera, famosa perquè el 10 de maig del 1933 militants nazis hi van cremar, com a moltes altres ciutats alemanyes, muntanyes de llibres. És la Bebelplatz.
Avui, tot ravalejant, m’he fixat en una placa que fins ara m’havia passat per alt. És en un lateral d’un dels edificis de nova planta del carrer Pintor Fortuny, el que dóna al carrer de Montjuïc del Carme.