Residu Zero
Aquest matí surto del metro i passo per Gran Via, entre Rambla i Balmes. Davant la seu de la conselleria d’Agricultura hi ha unes dotzenes de manifestants.
Aquest matí surto del metro i passo per Gran Via, entre Rambla i Balmes. Davant la seu de la conselleria d’Agricultura hi ha unes dotzenes de manifestants.
Corregeixo un text que ha estat escrit originalment en castellà i ensopego amb l’expressió motocap de bestiar. El text parla de qüesitons relacionades amb el turisme, i la veterinària o la ramaderia no hi apareixen ni tan sols tangencialment. Cal, aleshores, començar a indagar les paraules amb esperit detectivesc.
I, remenant diccionaris de correspondències entre català i castellà, hi caus: una res és un cap de bestiar. Aleshores, per algun estrany atzar, uns motores no gens problemàtics han esdevingut aquests torbadors motocaps de bestiar. Com ens ho hem d’explicar?
Siguem positius: fins i tot la traducció automàtica, que és d’aquí que deu plorar la criatura, té unes sortides tan creatives que esmolen l’enginy.
Diu que aquest és l’Any Europeu del Patrimoni Cultural, i per fer-ho notar la Diputació de Barcelona ha organitzat diverses jornades sota el títol general de “Cultura i memòria”. […]
Hi ha un anunci que fa dies que m’obsessiona. Hi ha una parella i quan ell li ofereix de fer la truita de patata ella respon que prefereix la de la mare, que és amb ceba. “Li posa ceba”, em sembla que diu, literalment. I això és el que m’obsessiona. […]
El llenguatge et descobreix uns racons del tot imprevisibles. Treballo en la correcció d’un text i trobo aquesta frase sorprenent: […]
Doncs això: bones festes i bona entrada al 2014, l’any que viurem grans coses i que mai no oblidarem!
La branca nua
al clar de lluna
l’estel indica
Llarga drecera
entre fronteres
l’estel indica
Com un oracle
entre miracles
l’estel indica
“A nit més freda
albada neta”
l’estel indica
Somriu la branca
mentre la mires
l’estel indica
i reivindica
la lluna blanca
Cançoneta de l’Oriol
sobre un dibuix del Joan
Per a la gent de cultura democràtica, les lleis són principis que regulen la convivència i, per tant, cal que siguin sotmeses a revisió constant i permanent, inevitablement, perquè les situacions de convivència no són immutables.
En canvi, per als que han estat forjats en motlle religiós i tenen una cultura dogmàtica, les lleis són com els manaments, uns principis dictats des de dalt davant els quals només hi té cabuda la submissió i l’obediència. Així, la Constitució espanyola, i cal escriure’n el nom amb una majúscula, per als fidels de la integritat espanyola de tota ideologia i condició. Que no dubten a retreure pecats, a jutjar i a condemnar a les pitjors excomunions, totes tres coses tant en sentit confessional com en el laic.
A aquestes alçades de la història, i que se’m disculpi la generalització, els catalans mostrem la nostra ànima civil, i els espanyols un esperit religiós a prova de qualsevol raonament.
Els plats a taula
esperen la gatzara
de cada festa.
Tothom hi té cadira:
els que hi són i els que falten.
Potser qui més esforços ha fet per omplir la bústia és el PP. […]
Hi ha aquella mena de simulació de telegrama que diu que diumenge votarem per fer fora el Zapatero, que ja són ganes de menystenir les eleccions al Parlament de Catalunya.
I hi ha, per exemple, un foli que alterna el blanc i el blau gavina, amb retrats dels candidats de color esllanguit, amb una carta del seu president Rajoy a una banda i una breu missiva de la candidata Alícia al país de les meravelles a l’altra, sobre una tria de set eslògans, quatre en català i tres en espanyol (aquests, ja és casualitat, a favor de la integració i contra els guetos, contra les multes lingüístiques i contra la independència). Tot vol ser fresc i jove, ja que és a aquest segment dels electors –els joves vull dir, o potser als frescos– que s’adreça.
El més interessant, però, són els tres paràgrafs que signa Sánchez-Camacho. Els dos primers són en espanyol i parlen de l’educació, l’atur juvenil i l’accés dels joves a la vivenda. El tercer ha estat escrit en català. I diu:
Tanmateix, vull representar els teus sentiments. Els sentiments que compartim la majoria de catalans. Ens sentim, sense complexos, catalans i espanyols.
Caram, sí que estiren els sentiments, que per apel·lar-hi cal recórrer a la llengua de la terra…
Avui, en comptes de llençar la paperassa electoral que ha arribat a la bústia n’he obert alguns sobres per curiositat. […]
El de Ciutadans, per exemple. I ha valgut la pena.
Diu que ells el 28N es rebel·laran i que ho faran contra set coses. Quatre les exposen en espanyol i tres en català. O en alguna cosa que s’hi assembla. En copio la primera:
Ens rebelem per la convivència en front als que volem la independència.
Fixeu-vos-hi:
Ens rebelem [sic] per la convivència en front a[sic sic]ls que volem [sic!, sic!, sic!] la independència.
Quan es rebel·len en espanyol no cometen faltes tan elementals ni fan construccions tan clarament espúries. Un parell de sonades en una dotzena de paraules és una mitjana prou alta. Però la millor és la mostra d’esquizofrènia que traspuen els temps verbals.
Perquè, sigui un error o només un lapsus, diu que ells volen la independència. Doncs a aquesta rebel·lió sí que molts ens hi apuntaríem!
Escric un text –ara no m’entretinc a dir-ne res més– que és revisat per l’assessoria jurídica i me’l tornen amb una correcció espectacular. […]
Jo deia que la Institució “ha de fomentar l’intercanvi i la relació entre els escriptors en llengua catalana de tot el domini lingïuístic”. Succint i clar, em sembla.
I em torna això: “l’intercanvi i la relació entre els escriptors i les escriptores” etcètera. Home –i dona!–, em sembla que no és exactament el mateix. És clar que vés a saber si no seria una bona pensada aconseguir atribucions com a agència matrimonial…
Com cada dia, ahir vaig dedicar una estona a llegir les esqueles de La Vanguardia. […]
Em va sorprendre la mort del germà Gilbert Galceran, monjo de Solius, i no perquè el conegués ni en sabés res, sinó per la datació de l’esquela: 1 d’agost a Santa Cristiana d’Aro. Ja és coherent per a un monjo cistercenc no morir a Santa Cristina i fer-ho a Santa Cristiana…
Poques pàgines després una foto il·lustra una entrevista. Hi reconec Gaspar Mora, eminent teòleg i, si no ho recordo malament, moralista reconegut. Com per donar-me la raó, i en una síntesi definitiva de la informació, llegeixo al peu de la imatge que es tracta de Gaspar Moral.
Més que de follets d’impremta, diumenge La Vanguardia va aconseguir la col·laboració directa de l’esperit sant. Que té el seu mèrit.