El primer d’octubre els catalans vàrem votar heroicament en un referèndum d’autodeterminació a favor de la República Catalana. A un any d’aquesta fita, crec que pertoca interrogar-nos on som: si avancem, si estem encallats o si reculem.
La veritat és que la sensació que tenim implantada la República Catalana em fa l’efecte que la té poca gent. Malgrat que milions de catalans ens hàgim independitzat d’espanya, el nostre dia a dia ens mostra que espanya no s’ha independitzat de nosaltres. Sobretot d’aquells de nosaltres que, al capdavant de les nostres institucions, actuen com si els espanyols en qualsevol moment poguessin tornar a implantar el seu 155 fet a mida, per escàndol de qualsevol democràcia decent. Ens trobem, doncs, en una situació semblant a la de l’autocensura que es feien els autors, durant el franquisme, per por a la censura. La primera censura ja se la feien ells mateixos.
Només aquesta autocensura servil, masoquista, poruga i tots els adjectius desqualificatius que trobaríeu al diccionari serveixen per desqualificar-nos, d’ençà del que va passar ara farà si fa no fa un any. Uns van fugir desesperadament; els altres es van entregar a l’enemic; els uns, els altres i els altres vàrem acceptar un 155 i unes eleccions il·legals i il·legítimes. I aquí, quan parlo dels uns, dels altres i dels altres no només culpo els nostres dirigents, cosa que sempre és còmoda i surt bé de preu, sinó la ciutadania independentista en general: on érem quan s’havien de defensar les institucions? Què vàrem fer per tal de fer realment efectiva la República? Niente. O gairebé niente. Anar predicant pel món que nosaltres som pacifistes, bona gent i, sobretot, molt festiva. Com si el kumbaianisme hagués servit en algun lloc per a aconseguir alguna fita revolucionària. I no em parleu més de Gandhi, que si a Catalunya no hi ha suecs, d’indis encara n’hi ha menys (si més no entre els independentistes).
L’autocensura que nosaltres ens fem, la veuen les criatures, però nosaltres no la volem veure. Com el conte aquell del rei despullat, que representava que duia un vestit magnífic. Per exemple, com és possible que si nosaltres tenim les claus de la presó, els nostres presos polítics continuïn estant a la presó? Per exemple, com és possible que s’autoritzi una manifestació dels banyuts que ens van atonyinar ara farà un any per tal que presumeixin que ens van atonyinar? I, encara, com és possible que la nostra pròpia policia atonyini, no els qui ens van atonyinar, sinó els independentistes? I més encara: com és possible que, volent la independència d’aquest país de debò, de debò, els partits independentistes es dediquin a garantir l’estabilitat del govern del reino de espanya?
Ens falta perspectiva històrica. Per això, no podem qualificar aquesta estratègia estranya com a immensa incongruència. Potser amb perspectiva històrica són enormes jugades mestres. Un tacticisme fenomenal dins d’una estratègia més fenomenal encara que ens menen a l’alliberament nacional pel camí inèdit del surrealisme polític. És possible. Ens cal perspectiva històrica per a poder negar-ho.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!