Li vaig sentir dir l’altre dia a Manuel Delgado en una tertúlia i suposo que, com l’idiota a què es referia Voltaire que copiava la metàfora d’un poeta, ho repetiré moltes vegades. Alcap i a la fi, des de fa molts anys, considero el professor Delgado un dels intel·lectuals més lúcids d’aquest país i, contra el que pogués pensar Voltaire, penso de copiar i fins i tot plagiar els mestres. No és cap pecat, ans al contrari. Per cert, el professor Delgado el que va dir és que els tertulians, quan parlen de política, el que fan bàsicament és crítica de teatre. Perquè analitzen els seus gestos, les seves declaracions, la seva posada en escena. I no analitzen el que és el rovell de l’ou de la política, que és la gestió dels pressupostos, l’aplicació de les resolucions aprovades i, en definitiva, allò que de debò afecta la vida dels ciutadans. El problema és que, com em va dir un dia l’exconseller ja traspassat Antoni Subirà, això no interessa gairebé ningú. Es considera entre incomprensible i avorridíssim. El teatre polític, per molt que sigui superficial, és més comprensible i molt més divertit. I a fer crítica de teatre és al que ens dediquem els que, d’una manera o altra, parlem sovint i públicament de política. Amb l’agreujant, en el meu cas, que amb aquests escrits també pretenc fer, encara que des de la humilitat, literatura.
Tot aquest preludi ve a tomb perquè els gestos, les declaracions, l’escenografia, forma una part essencial de la política. No tant perquè tingui a veure amb les nostres vides, sinó perquè és el que fa guanyar o perdre simpaties als seus protagonistes i, en definitiva, eleccions. Un gestor brillantíssim, per molt patriota que sigui, no en té prou si, a més, no és un actor de primera fila per tal d’esdevenir un líder. I, al contrari, si és brillant a l’hora de fer tots els papers de l’auca que hagi de fer, podrà ser un mal gestor sense problemes, perquè ja li gestionaran les coses els altres. Un líder, en aquest teatre polític, ha de ser un actoràs. Saber fer els papers lírics, èpics, dramàtics i fins i tot còmics en cada moment. Com Déu o el Dimoni li manin.
Aquest és el marc on hem de situar les relacions entre el president Torra i el reietó felipe, el teatre. I, si no voleu ser tan durs, tot i que jo sento pel teatre un respecte reverencial, pels gestos. Fins ara els gestos del reietó han estat neofranquistes, militars, arrogants, feudals i opressors. El seu discurs fanfarró i xulesc de l’octubre passat va ser un paperot de dolent d’una obra de capa i espasa. Les seves mirades a l’alcaldessa Colau i al president Torrent al congrés del mòbil eren fulminants. És un actoràs de primeríssima categoria. Pel que fa als nostres, jo crec que fins ara hem vingut a representar sempre el mateix i penós paper: el de l’ase dels cops. Un ase dels cops que, a més, té un punt idiota, ja m’ho sabreu perdonar, perquè després de rebre totes les hòsties que rep, i les rep per totes bandes, demana diàleg. Naturalment, amb un ase que assumeix els cops i que després de rebre’ls demana diàleg, no cal dialogar-hi perquè és un zero a l’esquerra que no té ni la força per a donar una coça ben donada, ni tan sols per plantejar-se la possibilitat de donar aquesta coça, cosa que és dramàtica si t’ho penses una mica. La darrera demostració d’això que dic és la carteta delirant que el president Torra va fer el reietó i que aquest no es va dignar ni a obrir. No està per llegir les cartes dels ases, el rei. I, ja m’ho perdonareu, però mentre el reietó vagi fent de reietó i l’ase vagi fent d’ase és difícil que les coses canviïn. Sobretot a favor de l’ase.
Ara arriba la inauguració dels Jocs de la Mediterrània a Tarragona i el reietó ve a la colònia dels ases a inaugurar-los. Naturalment és una humiliació per als qui ens sentim tractats per ell com a ases dels cops, però a ell li agrada tractar-nos així perquè considera que és el que ens mereixem i perquè ell és, en definitiva, qui mana sobre el que fem i sobre el que som. I com que el president Torra està ofès, pel rebuig de la carta i per tots els cops anteriors, diu que no sap si assistirà a la inauguració dels Jocs o no, no fos cas que el reietó aprofités l’avinentesa per fotre-li encara alguna altra hòstia. No sé què acabarà fent el president Torra, però crec que no assistir-hi seria un error, com ha estat un error la carteta a sa majestat i tantes apel·lacions servils al diàleg amb el reietó i la seva cort. Que se’n vagin a pastar fang!
El president Torra hauria d’assistir a la inauguració dels jocs perquè es fan a Catalunya i ell és el president de Catalunya. Podria anar-hi amb el llacet groc, no donar-li la mà al rei i girar-se d’esquena quan soni l’himne espanyol (o fer la mateixa cara de mala hòstia que posarà el reietó quan sonin “Els segadors”, si és que sonen, tot i que per fer aquesta cara de mala bava s’ha de tenir sang blava i haver assajat molt) o es pot asseure ben lluny del felipó. Però hi ha de ser. És el president de Catalunya i hi ha de ser. Si no hi és, podria semblar que s’amagui del felipó i que menystingui als tarragonins. I seria un error. Però els que encara seria més important que hi fossin són els catalans, xiulant el reietó felip, fent-li banyes, demanant la república i fent onejar estelades. Això és un gest més important que el del president Torra i depèn de nosaltres que, ja que paguem, li hem de poder dir al nostre servidor el que pensem d’ell i de la seva família. I dels seus lacais de la cort.
Quan acabo aquest article llegeixo que el president Torra ha decidit assistir a la inauguració dels Jocs. És el més intel·ligent i patriòtic que podia fer. Em continua molestant que continuï pidolant diàleg amb espanya, però, si més no, sembla que ha fet un escac al reietó espanyol trencant les relacions entre la monarquia i el govern de la Generalitat. Veurem les mirades de desafiament d’uns i altres aquesta nit. Ara, seguint Lluís Llach, tocarà veure “nosaltres on som”, que és el més important. Aconseguir la independència, aconseguir un país socialment just, en definitiva, ni depèn del felipó, ni del president Torra sinó que depèn de nosaltres. Això sí, per a assolir la llibertat i la justícia ens caldrà molt més que teatre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!