Pedro Sánchez i Pablo Casado creuen que el Molt Honorable President Puigdemont s’ha de sotmetre a la injustícia dels tribunals espanyols. I pensen que, si no ho fa, l’han de capturar i dur-li.
L’actitud del senyor Casado em sembla perfectament natural perquè els seus venen d’on venen, és a dir, de l’oligarquia que porta dominant Espanya des de molt abans que es perdés Cuba. Però l’actitud de Pedro Sánchez és estranya com a secretari general d’un partit que ha patit l’exili i la repressió en la seva pròpia pell.
És clar que, quan la patien, encara no s’havien venut a l’oligarquia espanyola, compravenda que es va fer en l’època de Felipe González i encara dura.
El gran problema de la democràcia espanyola no és la seva dreta franquista, el gran problema de la democràcia espanyola és que la seva esquerra moderada també s’ha tornat franquista o, per ser més precisos, oligàrquica. I la prova d’això és que els capitostos del PSOE, quan pleguen de la política són col·locats immediatament a les empreses de l’IBEX o ens fan ambaixadors, encara que no hagin estudiat diplomàcia i no parlin idiomes.
I el mateix passa amb les bases del PSOE: els militants d’una certa edat estan col·locats a l’administració pública o treballen pel partit i els joves aspiren a estar-ho. No cal dir que, a un partit on els seus militants es guanyen la vida en feines decidies per la cúpula del partit, és difícil que hi hagi democràcia interna. I per això al PSOE no n’hi ha. I per això, si algun dia parles amb algun militant del PSOE – a L’Hospitalet n’hi ha uns quants- et repeteixen com lloros allò que es va decidir al seu darrer congrés, encara que en l’anterior s’hagués decidit quelcom molt diferent i al seguent es decideixi una altra cosa. Perquè el tema no és tenir un criteri propi, sinó que el criteri és mantenir la feina o aconseguir una feina i això exigeix una militància socialista de pedra picada.
El fet que la oligarquia espanyola hagi aconseguit devorar el PSOE és el més tràgic ideològicament parlant que li ha passat a Espanya del 1978 ençà. I això és així perquè no es pot parlar de democràcia si al final tots els partits que poden governar governen a favor dels mateixos i de la mateixa manera. Llavors la democràcia és possible que sigui constitucional, però no és democràcia, és una presa de pèl. I d’això, ja dic, qui en té més culpa són els progressistes que no només han perdut els seus valors social-demòcrates, sinó també els seus valors republicans per esdevenir rancis, reaccionaris, servils, neofranquistes i repressors.
Si algú pensa que utilitzant aquests adjectius exagero s’equivoca. Si els socialistes espanyols no fossin rancis, reaccionaris, servils, neofranquistes i repressors ara s’estarien preguntant el perquè els tribunals de diferents estats europeus – Bèlgica, Alemanya, Gran Bretanya, Finlàndia, França- no extradeixen el president Puigdemont. La resposta jurídica és que els delictes polítics del codi penal espanyol són neofranquistes i no tenen cabuda en aquests països que sí que són democràtics. El PSOE, en comptes de transformar Espanya en una veritable democràcia, vol el mateix que el fatxa d’en Casado: capturar el president Puigdemont.