En Josep Partal explica que el dia adequat per tirar endavant la independència era el tres d’octubre. Si ell, que ha estudiat les independències de països de mig món ho té clar, és que deu ser així. Jo l’únic que recordo del 3 d’octubre del 2017 és que es va convocar una vaga de país, que nosaltres vàrem secundar des de L’Hospitalet i que va tenir un seguiment irregular arreu del país. També recordo un sentiment estrany d’il·lusió i por alhora per tot el que estàvem vivint. La il·lusió d’esdevenir un estat independent, la por que repressió espanyola fos immensa. És el que va acabar passant.
Recordo que quan es va plantejar la vaga, alguns companys independentistes em van dir que ells no en farien. Que ells anirien a votar els partits independentistes tantes vegades com calgués, que sortirien a manifestar-se tantes vegades com calgués, però que la cosa no estava ni per tancar la botiga, ni perquè et descomptessin un dia de feina. Nosaltres vàrem tancar la nostra paradeta i la veritat és que al nostre barri de L’Hospitalet va haver-hi poca gent que ho fes i que vàrem haver de donar forces explicacions als clients.
A mi l’eslògan que diu que no tornarem a fer, ho sento, però no em serveix. Els que ho vam fer -dirigents polítics, dirigents de les entitats i independentistes sense càrrecs- ho vàrem fer malament. I no ho vàrem fer malament només perquè vàrem perdre, sinó que ho vàrem fer malament perquè vàrem perdre sense lluitar.
Vàrem perdre sense lluitar. Uns dirigents van anar a l’exili, els altres van anar a entregar-se als espanyols i nosaltres vàrem sortir al carrer a cridar i a cridar cançons o ens vàrem quedar a casa no fos cas que també ens toqués rebre a nosaltres. Som un país que està tan acostumat a rebre que mirar d’esquivar les hòsties gairebé va amb els gens. Però si no lluitem mai no serem independents. Ni el tres d’octubre, ni el tres de novembre, ni el tres de desembre, ni cap tres del calendari.
Ens hem de plantejar què vol dir lluitar i ens hem de preguntar fins a quin punt hi estem disposats. Per a mi lluitar implica tocar aquelles tecles que facin prou mal a l’enemic i als que li donen suport per tal que els convingui com a sortida un referèndum d’autodeterminació. Lluitar, per tant, no equival a violència, però tampoc equival a pensar que votant i manifestant-nos ja en tenim prou. No. Hem de crear un problema d’unes dimensions suficients com perquè la independència de Catalunya sigui el mal menor per Espanya, per la Unió Europea i per la Comunitat Internacional.
I com he dit abans això no ha de passar per una lluita violenta. Això ha de passar per una lluita compromesa de tots els que ens diem independentistes, que som moltíssima gent i hem d’estar disposats a sacrificis si volem vèncer i ha de passar per tocar allò que més mal fa a una societat capitalista, que són els diners. Si pensem que només votant i manifestant-nos esdevindrem independents som uns il·lusos i cada dia en serem menys perquè a la gent no li agrada ni formar part dels perdedors, ni perdre el temps.