El bloc de l'Observatori de l'Estatut

Comentari de Guillem López i Casasnovas publicat a l’Observatori de l’Estatut

A un observador de l’evolució que mostra el projecte d’Estatut d’autonomia de Catalunya en el seu iter parlamentari espanyol, la realitat li imposa que l’anàlisi s’hagi d’ajustar a cada moment vist el contingut que concreta el seu text. Assenyalàvem, així, en l’última observació feta, que els gran reptes de l’Estatut eren, al nostre entendre, els de concretar mínimament quatre punts referits a:

1. la prevalença normativa de l’articulat estatutari sobre la LOFCA,
2. la potencial obertura de més espais tributaris a la imposició que afavorissin esquemes de major coresponsabilitat fiscal,
3. una millor precisió del que ha de ser el contingut concret de la clàusula d’ordinalitat perquè atorgui salvaguarda efectiva de no-alteració del rànquing previ com a resultant dels fluxos redistributius públics, del qual era la renda per capita de les distintes comunitats, i
4. una mínima concreció dels mecanismes d’anivellament i solidaritat a fi i efecte que no restessin completament i discrecional a mans de l’Estat.

La nostra observació oferia, a més, en cada cas, precisió terminològica a través de redactats alternatius per clarificar-ne el contingut de la manera més coherent i propera possible al que havia sortit de l’acord del nostre Parlament, aquí a Catalunya, tot i acceptant els pactes polítics de partit posteriors. [llegir sencer]

Tot això, amb poques setmanes, ha esdevingut història. Com és sabut, cap de les anteriors precisions s’efectuaren. Per a uns, la precisió hauria posat en evidència el conflicte: millor així defugir-ne ara i confiar ulls closos amb la lògica del “govern amic” tot esperant que, passat el ribot, amb un cove ben ple de reganyols i encenalls, vinguin conjuntures polítiques millors. D’altres consideraren que això era batalla perduda que podia fer perillar acords encoberts d’un pacte actual o futur de legislatura en clau espanyola. Sempre, per a aquests altres, hi resta l’ambigüitat com a mal menor.

Nova observació del moment
En qualsevol cas, tot això és ara irrellevant. Es tracta, per tant, de fer una nova observació a partir del moment present. Instal·lats com estem en l’anàlisi de la “derivada parcial” (la diferenciació total dels canvis ha seguit un altre camí diferent d’allò acordat el 30 de setembre), possiblement, contemplant, en aquest cas, no tant sols la primera, sinó la “segona derivada parcial”, i esbrinant així el canvi esperat de tendència per a combatre el pessimisme, voldríem observar el següent.

Per al seguidor de l’Observatori Òmnium proposaríem aquests plantejaments:

1. Un canvi positiu “a la segona derivada” vindria encara avui del fet que, al final, la gestió de grans infraestructures portuàries i aeroportuàries arribés no ja a través del redactat estatuari, sinó precisament des de fora d’aquest redactat. Podríem fins i tot argumentar-ho plausiblement: això evitaria la rèplica insensata i ad nauseam de la clàusula Camps, que atorgaria a moltes altres comunitats autònomes, i en qualsevol circumstància, allò atorgat a Catalunya (l’aeroport de València, d’Almeria, de Valladolid…). De manera que, fent virtut de la necessitat, pot acabar essent acceptable per a un nacionalista asimètric una estratègia d’aquestes característiques –basada en la delegació de competències d’aquelles importants infraestructures per la via de l’article 150.2 de la Constitució– a no totes les comunitats autònomes, tot i preservant l’Estat l’advocació de la concessió de la competència (contra els oponents a la descentralització política amb pèrdua irreversible de competències). De manera similar, es podria aconseguir aquella descentralització asimètrica per la via d’un compromís pactat de reformulació jurídica del propi ens gestor AENA que fes possible, via la decisió del seu organisme de govern, el que ara no ho és per la il·lògica política del “cafè per a tots”. Ben segur que, en ambdós casos, aquest observador de l’Estatut pot donar suport a aquesta estratègia, ni que sigui per reducció a l’absurd que aquella generalització de competències no permet.
2. Podríem trobar _és clar que després d’una recerca optimista i esperançada_ també un signe positiu, possible encara, de recuperació de “perfil estatutari”, com dèiem, “de segona derivada”, a través del pacte “d’estat” de tots els mecanismes d’anivellament financer avui pendents. Aquests són d’una importància cabdal que pot malmetre _tal com permet el redactat actual_ irremeiablement la suficiència de la nostra autonomia. Acceptaríem així que, els continguts de la proposta de redistribució, l’enteniment del que ha de ser la solidaritat territorial acceptable, dels mecanismes en què ha d’operar l’actual anivellament, del que s’ha d’entendre en cada moment per equitat entre els homes i els pobles de “l’Espanya plural”, és competència exclusiva de l’Estat.

   No és això el que és normal en un estat federal, però com que el nostre no ho és _vet aquí el reconeixement de la realitat_, atesa la Constitució vigent, i tal com ho acceptà fins i tot el nostre Consell Consultiu… Avui aquest Consell no està a favor d’uns mecanismes la definició dels quals es pugui fer des de Catalunya, essent competència exclusiva i excloent de l’Estat, el qual no vol portar a la negociació bilateral amb Catalunya, sinó possiblement establir-ho de manera multilateral per al conjunt de comunitats. Si acceptem que correspon efectivament aquesta competència a l’Estat, busquem que l’Estat ho presenti, però com una decisió vinculable a un gran pacte polític, i que les forces catalanes pactin el seu contingut en paral·lel a l’establert amb el partit actualment al govern a Espanya com a part d’un potencial acord de govern per a les properes legislatures. Es tracta, fent virtut de la necessitat, que el tema dels anivellaments, de contingut tan preocupant per a la futura suficiència financera catalana, sobrepassi el debat del Consell de Política Fiscal i Financera. En una taula a disset, l’Estat ´Gran Hermano` fa altrament inevitable la disputa d’interessos financers, revestits d’ideologies de la solidaritat entre diferents comunitats autònomes; tot això previsiblement per acabar prorrogant, en lloc d’un pacte durador, la continuació de la seva discrecionalitat.

El Fons de Compensació Interterritorial
Aquesta discrecionalitat és avui particularment perillosa i decisiva. Uns càlculs efectuats per l’economista J. Pons mostren que només que el Fons de Compensació Interterritorial –sostret avui a l’actual redactat de manera sorprenent de la territorialitat del finançament de noves inversions segons paràmetres de participació del PIB de Catalunya respecte de l’Estat–, es definís amb un valor d’un 25 % de la inversió total, no tant sols Catalunya no rebria un euro més en termes absoluts de finançament addicional per a les noves inversions pendents, sinó que en perdria. I un 25 % del FCI sobre inversió total no és quelcom poc creïble. En etapes passades ha superat fins i tot aquesta xifra. I en etapes futures, amb la pèrdua de pes dels fons europeus, el clam de determinades comunitats autònomes per buscar en la redistribució de les inversions el que Europa ja no dóna, pot ser un parany en una taula amb les disset comunitats autònomes. Passa el mateix amb el finançament corrent de despeses corrents (no inversions), si l’Estat fa efectius uns mecanismes d’anivellament que poden deixar a zero els guanys potencials d’una major participació acordada estatutàriament en alguns impostos, tal com ja ha suggerit algun secretari d’estat.

Val a dir que és legítim pensar que això no ho farà mai un “govern amic”, però suposa una coerció inacceptable constitucionalment (pensem en les comunitats autònomes regides per altres partits) i en tot cas resulta contrari a l’esperit d’un suposat pacte federal.

Tanta és, doncs, la incertesa a la qual estan sotmesos els aspectes financers de la proposta actual del nou Estatut, que aquest observador fent, com deia, virtut de la necessitat, espera –ingènuament potser, però il·lusionat en qualsevol cas–, un tomb en aquesta segona derivada per recuperar l’optimisme.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!