23 de maig de 2006
Sense categoria
0 comentaris

La projecció exterior i el reconeixement del català per la UE

Article publicat per Eva Pons a l’Observatori de l’Estatut

En una societat globalitzada la projecció exterior de les llengües i de les expressions culturals associades a aquestes té una importància cabdal. Fins avui aquesta tasca ha estat assumida per les institucions pròpies de Catalunya, sovint mancades de competències suficients i amb uns mitjans limitats. L’Estat gairebé no s’ha implicat en la difusió exterior del català, malgrat que hi està obligat per l’article 3.3 de la Constitució i la ratificació de diversos instruments internacionals (entre d’altres, la Carta Europea de les llengües regionals o minoritàries).

El text del nou Estatut inclou diverses previsions sobre la projecció extraterritorial del català, que pretenen implicar tant la Generalitat com l’Estat. Si bé l’atenció dispensada a aquest tema sembla positiva, es pot objectar que es tracta bàsicament de mandats que no tenen una aplicació immediata; l’eficàcia dels quals pot quedar molt matisada en la pràctica. És a dir, en la regulació estatutària hi preval un valor simbòlic per damunt de la producció d’uns efectes jurídics directes.

En primer lloc, l’article 6.3 estableix que “L’Estat i la Generalitat han d’emprendre les accions necessàries per al reconeixement de l’oficialitat del català a la Unió Europea”. Aquesta previsió respon a l’anomalia que suposa que, després de vint anys de l’adhesió de l’Estat espanyol a les Comunitats Europees, el català continuï sense gaudir d’un reconeixement oficial per part de la Unió Europea. Les nombroses accions impulsades des de Catalunya i les Illes Balears i la recent i inèdita implicació del Govern espanyol -en el marc de la conjuntura política interna paral·lela a la negociació del Tractat constitucional- han obtingut uns resultats que queden molt lluny de l’oficialitat: la traducció catalana no oficial del Tractat pel qual s’estableix una Constitució per a Europa i un reconeixement indirecte -a través dels estats- en unes Conclusions del Consell Europeu de Luxemburg del juny de 2005, que possibiliten la celebració d’acords sobre certs usos en les institucions de la Unió. La dèbil base jurídica d’aquest reconeixement i la gran distància entre les prerrogatives reconegudes al català i les que gaudeixen altres llengües europees amb una demografia i una producció cultural molt inferior (com ara el maltès), són indicatives de les dificultats subsistents en aquest àmbit.

Una segona tasca pendent, que recull el mateix article 6.3, és la. “presència i la utilització del català en els organismes internacionals i en els tractats internacionals de contingut cultural o lingüístic”En d’altres països d’estructura federal aquests tractats culturals poden ser acordats directament pels ens subestatals (com és el cas de Bèlgica, on els celebren les comunitats). En canvi, l‘article 12 preveu que la Generalitat faci acords de col·laboració amb els altres territoris catalanòfons -com ja pot fer actualment- però la celebració de tractats es reserva exclusivament a l’Estat (vegeu el Títol V, capítol III “Acció exterior de la Generalitat”, on únicament es permet sol·licitar al Govern de l’Estat de la celebració de tractats internacionals o, en casos molt específics, una sol·licitud de participar en les delegacions negociadores). La passivitat de l’Estat pel que fa a facilitar les relacions amb altres territoris de parla catalana es palesa en l’informe recent del Consell d’Europa sobre l’aplicació a l’Estat espanyol de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (l’informe es pot consultar a www.observatoridelallengua.cat -en anglès / en castellà -). Tampoc la falta de presència del català en institucions internacionals amb una clara dimensió cultural -com la UNESCO o d’altres- n’afavoreix actualment la projecció exterior.

Finalment, l’article 50.3 disposa que “Les polítiques de foment del català s’han d’estendre al conjunt de l’Estat, a la Unió Europea i a la resta del món”. De fet, l’obligació estatal pel que fa a la difusió i promoció del català en d’altres territoris del mateix estat i en el pla internacional ja existeix en l’ordenament intern, en virtut de la ratificació de la citada Carta Europea. Per tant, és possible dubtar de l’eficàcia del precepte per a impulsar una pràctica diferent de l’Estat espanyol que s’adeqüi a aquell mandat (per exemple, en l’actuació del Instituto Cervantes).

Així doncs, els instruments que pot proporcionar el nou Estatut per a la projecció i reconeixement exterior del català són més dèbils del que caldria per fer front als reptes actuals en aquest terreny. Sobretot perquè aquests instruments no van acompanyats d’una assumpció efectiva per l’Estat espanyol del seu caràcter plurilingüe, que es reflecteixi tant en el funcionament intern com en l’acció exterior. En aquest sentit, cal notar l’eliminació pel Congrés dels Diputats de la menció que feia el Preàmbul del text del Parlament de 30 de setembre a la “defensa de la pluralitat de llengües i cultures, a la qual Catalunya aporta el català”, com a valor i objectiu a desenvolupar a Catalunya i promoure en l’àmbit espanyol i europeu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!