Obrint Pas: Diari d'una gira

[Per Miquel Ramos] Avui és el primer día que dormim fora de Tòquio. A primera hora del matí tenim tot l’equipatge preparat per començar un mini-tour de quatre dies que acabarà de nou a la capital japonesa dimarts vinent. Alguns de nosaltres encara patim el jet lag propi dels viatges llargs i els bruscs canvis d’horaris i no acabem de descansar com toca, però la singularitat d’aquesta gira amortigua les hores de son. Dues furgones ben xicotetes, on passarem llargues i incòmodes hores a partir d’ara, ens esperen a la porta de l’hotel. Tenim per davant un viatge de vora cinc hores fins a Joetsu, província de Niigata, al nord del país. Els companys del grup EKD, que ens acompanyen durant tota la gira, es fan càrrec de la conducció. Ací condueixen a l’estil anglès, per la dreta.

Només eixir de l’hotel, comprovem la magnitud de la metròpolis. De lluny, el mont Fuji es deixa entreveure orgullós sobre una amalgama d’edificis i carrers que no semblen acabar-se. Autopistes i rius farcits de cotxes i pistes de beisbol amb joves aficionats. Cinc hores més tard, ja de nit, arribem al lloc del concert, una sala incrustada en una mena de centre comercial als afores de Joetsu, a la prefactura de Niigata. Ací, arran del mar del Japó, el fred es nota prou més que a Tòquio. En una hora justa hem muntat tot l’equip i fem la prova de so, encara amb els instruments prestats. Tot i així, la companyia holandesa KLM, amb la què havíem volat des d’Àmsterdam fins a Tòquio, ens confirma que finalment els nostres instruments han estat localitzats i demà, si tot va bé, ens estaran esperant al nostre proper destí.

En arribar a la sala, una xica que acompanya els organitzadors s’interessa per la dolçaina. Gironès li la presta i la xica tracta de fer-la sonar sota les indicacions de Miquel, mentre la resta observem atònits la situació. És ben estrany veure un japonès tocar la dolçaina. Però no és l’unic. Durant tota la gira, hn’hi ha molts que mostre interès per aquest instrument tradicional, ben curiós als ulls d’un habitant d’aquest país llunyà.

Els organitzadors del concert han tingut el detall d’encarregar un sopar especial de delícies nipones per nosaltres a un amic seu que regenta un restaurant mític de la zona. Ell mateix ens el porta fins la mateixa sala per compartir-lo amb els amfitrions. Un cop amb la panxa plena, ens dirigim a l’hotel que es troba a escassos metres de la sala. Allí ens espera una sorpresa: l’hotel és un típic establiment japonès amb banys inclosos. És tracta d’una mena de balneari popular que està obert les 24 hores, on la gent hi passa una nit amb possibilitat de relaxar-se als banys formats per piscines amb diferents temperatures i mides. Només entrar et donen un kimono a canvi de les teues sabatilles i t’acompanyen a les habitacions en forma de cubs on passes la nit sobre el tradicional tatami amb futons. Tota una experiència.

No necessitem res més. Ens passem dues hores submergits a l’aigua. Un cartell ben gran a l’entrada, però, ens adverteix que està prohibida l’entrada a persones amb tatuatges, una manera subtil de vetar l’accés als yakuza, membres de la màfia japonesa, gairebé els únics que porten la tinta marcada al cos en aquest país. La meitat del nostre equip en porta, però. Així que tractem de dissimular-los sota els kimonos. Una vegada dins, cap problema.

El concert d’aquesta nit l’obre EKD, els companys de gira japonesos. En teoria, el públic japonés és difícil de moure, però amb una mica d’espenta per part dels músics, de seguida s’enganxen a ballar i botar i obliden la seriositat nipona per uns moments. Aconseguim que repetisquen estrofes, que s’asseguen al terra i boten, i muntem una bona festa. Per uns moments ens oblidem que estem a Joetsu i ens deixem endur en la festa que continuará unes quantes hores més, mentre punxen els amics de Caribbean Dandy.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!