Un altre blog

Anna Oliver Borràs

La reunificació dels Països Catalans*

IMG02483-20140323-1020Al llarg de la història han estat molts els països que han aconseguit independitzar-se, i entre tots ells trobem molts exemples de nacions que, a més a més, arran de la independència, han aconseguit la reunificació d’un territori, que les giragonse de la història i les ànsies de dominació de tercers no dubtaren a trossejar.

La fòrmula per aconseguir eixa reunificació no és sempre la mateixa. Es pot optar, per exemple, per la via federal, tal com exploren Xipre o Corea, malgrat l’aparent distància entre els territoris que es volen reunir. Però no és l’unica opció. N’h

i ha d’altres de tan originals com la de Iemen, o Tanzània, on el president és d’un dels territoris i el vice-president, de l’altre. Tanmateix eixa fòrmula, amb legislacions diferents i fent equilibris constants de forces, no permet a la pràctica que el país és comporte com a unitat, sinó que, defet, s’alimenten les tensions.

Lluita 297 Anna0001Quan pensem en la millor forma per al nostre cas, moltes vegades se’ns fa present la via municipalista, una assemblea de regidors/es que permetera la unió a l’estat independent, en cas que finalment l’actual Catalunya administrativa aconseguira la independència abans que la resta del territori. Eixa ja fou una fòrmula assajada als anys trenta del segle passat per Euskadi. L’any 1932 es va convocar una assamblea de municipis a Iruña per a decidir si Navarra es convertia en la quarta província d’Euskadi. Inicialment, encara que per una diferència ajustada, els municipis, a les assemblees pròpies, s’hi havien pronunciat favorablement, però a l’hora de l’assemblea a Iruña, setze municipis canviaren el sentit del seu vot i, entre les negatives i l’abstenció, el projecte va decaure. Així que un text que podríem haver vist com a propi, va quedar-se al calaix dels oblits i, de fet, l’estatut basc no va ser aprovat fins anys després. El text deia:

“El País Basc integrat per les actuals províncies d’Àlaba, Guipúscoa, Navarra i Biscaia constitueix una entitat natural i jurídica amb personalitat política pròpia i se li reconeix com tal el dret a constituir-se i regir-se per si mateixa com estat autonòmic dins de la totalitat de l’estat espanyol”.

És el problema que planteja la votació de segon grau, on, finalment, malgrat el manament clar de les assemblees de base, qui les representa pot cedir a veleïatats o coaccions. Per això és important tenir un manament clar que permeta executar-se quan les condicions siguen favorables, tal com va fer Irlanda des dels Acords de Divendres Sant. En eixe moment ja es recollí una fòrmula de transició clara:

“Correspon al poble de l’illa d’Irlanda en exclusiva, per acord assolit respectivament entre les dues bandes, i sense que s’hi interpose cap impediment extern, exercitar el seu dret d’autodeterminació sobre la base del consentiment, donat de manera lliure i simultània, pel Nord i el Sud, per aconseguir una Irlanda unida, si eixe és el seu desig, acceptant que aquest dret cal que siga acomplert i exercitat de manera subjecta a l’acord i el consentiment de la majoria del poble d’Irlanda del Nord.”1

Lluita 297 Anna0002I ara, quan la situació demogràfica i, en conseqüència, en aquest cas, política, ha canviat a Irlanda del Nord, és quan el Sinn Fein ha demanat que s’implemente l’acord i que se celebre el referèndum, sense que això implique que s’haja de dur a terme immediatament (de fet, se situen en un horitzó 2016-2021).

Eixa fórmula, amb les adaptacions que hi calguen, podria tranquil·lament incloure’s en una futura Catalunya estricta independent, que no hem d’oblidar que passaria abans per un període de negociació amb Espanya (moment en què es podria, igual com es féu en el cas d’Irlanda, incloure pactes que implicaren la possibilitat d’atorgar la doble nacionalitat a qui així ho demanara o, també, d’escollir-ne una).

Tanmateix, és possible que Espanya, vista la seva trajectòria, es negue en redó a negociar res, i encara menys cap previsió de perdre territoris que en la seva mentalitat colonialista considera propietat. Per tant, preveint eixe escenari, pense que la fòrmula triada per Alemanya és la més clara i pràctica. A l’article 23 de la seua llei fonamental es preveu:

“La present Llei Fonamental tindrà vigència des del començament en el territori dels estats de Baden, Baviera, Brema, Gran Berlín, Hamburg, Hessen, Baixa Saxònia, Renània del Nord-Westfàlia, Renània-Palatinado, Schleswig-Holstein, Wurttemberg-Baden y Wurttemberg-Hohenzollern. En la resta de parts d’Alemanya, serà posada en vigor en la mesura que s’hi vagen incorporant.”

DSC04711

La llei fonamental alemanya contemplava una altra fórmula, la de la norma 146, on es disposava que eixa constitució perdria la seva vigència en entrar en vigor una nova constitució aprovada per tot el poble alemany. Però aquesta via es descartà perquè implicava l’inici d’un procediment constituient que, a la pràctica, haguera creat distància entre les parts i les haguera desviat de l’objectiu principal, que era la reunificació alemana.

Adoptar una solució a imitació de la prevista a l’article 23, comportaria, per una banda, un reconeixement de l’existència de territoris catalans que no estan sota la fórmula administrativa espanyola, que sols reconeix a Catalunya com formada per quatre províncies. És una disposició que implica que no calga ser aprovada per Espanya en la mesura que es tracta de la Constitució d’un altre país, i és un contundent exercici de sobirania començar aquest nou país sense renúncies, perquè fer-ho de qualsevol altra forma no seria sinó reconèixer que l’autonomisme ha calat tan a fons que oblida a part de la nació.

A més a més, això permet l’adhesió de territoris tan complexos com ho són els catalans, on tenim la Franja d’Aragó que no és cap unitat administrativa, o les Illes, que podrien anar a temps diferents. Igual com a Alemanya els lands, ací una futura Constitució catalana podria anar estenent la seua vigència en aquells territoris conforme anaren incorporant-se a la independència. Seria una fòrmula d’integració, mes flexible.

1.http://www.deusto-publicaciones.es/deusto/pdfs/cuadernosdcho/cuadernosdcho45.pdf

*Article escrit per a la revista Lluita, publicat al seu número 297

 

 

 

 

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per OBorrasAnna | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent