Un altre blog

Hi ha un discurs imperant que ho planteja tot en termes maniqueistes: o amb mi o contra mi. I serà perquè la meua feina m’ha ensenyat que mai res no és blanc o negre, o perquè m’agrada veure les coses en perspectiva, que no comulgue amb eixes rodes de molí.

Al País Valencià tenim una única llei de protecció del valencià. És una llei de 1983 per a l’ús i l’ensenyament, que mai no va acabar de desplegar els seus efectes. Ningú s’ha atrevit a tocar-la, per allò dels consensos de la transició i perquè qualsevol alternativa podria ser pitjor. Un plantejament poc valent, efectivament, però és la realitat.

Lògicament, 43 anys després, la llei està desfasada i hi ha molts àmbits que no preveu. Així i tot, estem ara pitjor que aleshores? Personalment, no ho crec. Ho vaig exposar fa poc en una xerrada on parlàvem de la situació del valencià.

Parem-nos un moment i pensem en l’escenari de la dictadura: quaranta anys de persecució del valencià, generacions senceres diglòsiques que ensenyaven als seus fills i filles a parlar en castellà perquè, quan anaren a l’escola, no saberen menys que els altres.

Amb l’arribada de la democràcia, arribava també eixa llei que introduïa el valencià a l’escola. A molts ens descobria que sí, que això d’estudiar en valencià no era sols cosa de mestres singulars, sinó que hi havia llibres, gramàtica i futur. Des d’aleshores, el progrés del valencià al món educatiu és una realitat.

Sé que no tenim tanta oferta com voldríem a la universitat i que encara hi ha casos en què la docència es dona en castellà, malgrat haver triat l’opció en valencià. Però el cert és que ara hi ha docència en valencià en tots els nivells, des d’infantil fins als màsters. A més, la consulta de la llengua ha demostrat la voluntat de les famílies per aprendre en valencià.

Fa anys ens precintaren els repetidors de TV3 i canviaren la llei perquè no poguérem reobrir-los. La reciprocitat, que tècnicament és possible, no arriba perquè implicaria vertebrar els territoris de parla catalana. Però al costat d’això tenim les plataformes. La mobilització de la gent va obligar a reobrir la televisió valenciana, i en aquests dies la plantilla ha denunciat la manipulació a la qual volen sotmetre’ls.

S’ha posat en marxa el canal espanyol Cat2, òbviament amb interessos externs a nosaltres, però que no deixa d’evidenciar que la metròpoli ja no pot governar ignorant la realitat lingüística de l’Estat. Ara, encara que escassos, hi ha cinema, dibuixos i programes en valencià.

Hem passat d’aplecs clandestins amb sols cantautors —i quina bona feina feren!— a una escena musical diversa, que ompli estadis i esgota en hores les entrades. A més, és una escena en permanent renovació.

La presència de premsa escrita és minsa, però en l’àmbit digital tenim diaris i revistes que són altaveu de la nostra realitat i de les nostres reclamacions sense intermediaris. Tenim uns professionals del periodisme autocentrats que, amb la DANA, han demostrat no sols la importància del bon periodisme per a informar i investigar, sinó també per a construir el nostre relat.

Són ells i elles qui estan escrivint o narrant les peces periodístiques, però també qui estan escrivint en valencià i des de València què va passar i qui són els responsables.

Hem passat de la por reverencial a parlar-li al metge, al notari, a la policia o al jutge en valencià, a denunciar quan no se’ns permet fer-ho.

Quan un ajuntament com el de Castelló o València pretén canviar el topònim sense atendre el procediment, hi ha centenars d’al·legacions i recursos judicials.

Malgrat que moltes pensem que l’IEC ens representa, tenim una Acadèmia de la Llengua, que és un ens estatutari i no poden tancar. Tampoc poden eliminar el valencià del currículum, com voldrien, o eliminar la catalanitat dels autors de batxillerat.

Gire la mirada enrere, a la xiqueta que tenia deu anys quan va aprovar-se aquella llei, i veig un canvi substancial. Veig programació en valencià als municipis, creadors de contingut, i el català com una de les llengües amb més presència a internet. Veig representants polítics parlant en valencià a totes les institucions, inclús al Congrés, i potser prompte a Europa. Veig teatre i cinema en valencià i actuacions per a la xicalla que són veritables èxits.

Veig futur, si no ens deixem encegar pel foc d’encenalls de la dreta.