Madrid 02/11/05

Un bloc de la redacció de VilaWeb. Vicent Partal.

2 de novembre de 2005
Sense categoria
4 comentaris

Hora de dinar

A la cua es troben Quico Pi de la Serra i Paco Ibáñez, que ha vingut a donar suport. Bon profit.

  1. Vivien una data històrica, ja sigui possitivament o negativa. Qui pogués no estar empresonat a la feina cercant les escletxes que la tecnologia permet per albirar com es decideix un bocinet més de la història de Catalunya.

  2. Anim a tots!!! Esteu fent un bon paper i sou l’orgull del poble català que no pot estar amb vosaltres físicament, però si mentalment i emocionalment.

    Que tinguem sort!!!

  3. En les intervencions dels parlamentaris catalans s’han citat textos de Raimon i Miquel Martí i Pol i s’ha fet referència a Serrat. I veig que entre la delegació cívica hi havia veus com les de Lluís Gavaldà, Paco Ibáñez o Quico Pi de la Serra. Caldrà molta poesia i molta música per fer front a una cançó que fa dies que se sent: la de l’enfdós, la de l’España eterna…

  4. Em recorda en Franco, repetint ‘de carretilla’ tot el mostruari de tòpics de la Paña negra, la del garrot vil i les ganivetades de Puerto Urraco. Tinc l’esperança (i el to que fa servir m’ho corrobora) en què aquesta música fúnebre els enterri, políticament of course. Els comentaris als passadissos del Congrés eren que el PP ‘se ha tirado al monte’. Deu ser veritat.

    He sentit una entrevista d’en Cuní a en Carrillo, que és dels pocs espanyols que s’ha mullat per Catalunya. I encara que no sóc sociata, diria que el discurs d’en ZP m’ha semblat raonable i assenyat. M’ha fet l’efecte que no es desdeia de cap de les seves promeses i que finalment l’Estatut prosperaria, amb algunes modificacions que podrien ser acceptades sense que correguessin rius de sang i sense humiliar-nos. També m’ha semblat entendre que no discutien que Catalunya és una nació.

    Tot i que no sóc pujolista, m’ha agradat que hi hagués en Pujol i que els altres polítics el tractessin amb respecte i fins amb afecte. Els tres que han presentat la proposta estatutària, tots l’han saludat amb el seu nom i li han dit president, i no expresident.

    Són aquesta mena de coses que em fan sentir orgullós de Catalunya i confiat en les seves institucions i persones.

    D’altra banda, encara que aprovessin l’Estatut sense modificar ni una coma, jo votaré que NO al referèndum quan torni cap aquí. Ara, però, el defenso amb les dents i amb les ungles. Defenso les decisicions del parlament i el decòrum de la nostra nació i de la nostra gent.

    //*//

Respon a Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!