9 d'octubre de 2012
Sense categoria
0 comentaris

I després de l’11S què? velocitat variable?

Cal entendre el context en el que, al novembre del 2010 va arribar Solidaritat Catalana per la Independència, amb 4 diputats, al Parlament de Catalunya.

Recordareu aquell principi de legislatura…
Un Parlament solemne que no volia ni sentir parlar que era (i continúa sent) de fireta, lluint com mai velluts, marbres i fustes.
CiU, els “legítims” propietaris de la majoria, els que després d’una “travessa pel desert” finalment, amb orgull i justícia, preníen possessió d’allò que mai hauria deixat de ser d’ells: el poder català!. Així ho veien ells.
Un tripartit que ja no sumaria i que llepava ferides i esbufegava alleujat per no haver d’assolir la responsabilitat de les seves propies desfetes.
El fracàs i la crisi anirient fent-se palesos més endavant i, en tot cas sevirien per fer llenya i començar a desgastar el nou govern…
Ja es veia venir que el PP faria majoria absoluta a Espanya i calia quedar be amb la sucursal de l’amo… 
La crisi duraria un parell d’anyets, temps suficient per tornar a entavanar els catalans a les properes eleccions. 4 anys és molt temps i permet fer prou calaix.
I per tal d’anar-hi anant, ens entretenien amb la velocitat variable. Gran debat nacional!
Durant una setmana no sabiem a quina velocitat aniriem per l’autopista, tot depenia de no se sap quins estudis i de l’anticicló i la contaminació que era el que manava. Si?
Un matí Rubalcava va decidir que la velocitat seria de 110km/h a tot arreu, per estalviar combustible.  I tot arreu també volia dir Catalunya, la Comunidad Autónoma de Régimen Común Española. A la Ciutadella tothom calladet, s’havia acabat el bròquil: havia parlat l’amo.

Aquelles eleccions del novembre del 2012 van ignorar el clam del 10 de Juliol al carrer, excepte SI duu la independència en l’ADN, la resta de forces van  mirar de fer-se l’orni.

SI, aquest dos anys al Parlament ha fet una tasca titànica, constant i incisiva, per posar de manifest la inèrcia provinciana de la política catalana, la incongruència de fer veure que s’és sense ser. De ser català però estar espanyol, com va dir en Toni Albà.

Ens han explicat que Espanya ens roba, que uns pressupostos propis millorarien les nostres vides, que CiU i Abertis ens estafen amb els peatges, que a la diputació hi ha motxilles, que l’escola només serà lliure amb la independència i que la independència es pot fer amb una declaració unilateral al Parlament.   
 
I així, i sumant  gent, els que es van manifestar el 10 de juliol, els que ja hi eren i els que s’han afegit més tard, hem arribat a la diada del 2012 i a la convocatòria de noves eleccions.

L’eix central del debat és ara la independència. Ara SI tenim el país dividit (que no barallat) entre dues opcions: el SI i el NO.

La indefinició i l’ambigüetat no hi estan convidades en aquestes eleccions i seria molt mala senyal que s’hi instalessin.

Ara cal assegurar que aquestes eleccions conformin un Parlament pel SI, en això hi estem posats i no sobra ningú.

Núria Coral

Octubre 2012       
   

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!