En construcció

“Allò més dificil d’apendre a la vida és el pont que s’ha de creuar i el pont que s’ha de cremar”
B. Russell

Aquests dies es parla molt de si el govern ha d’anar a la manifestació de l’11 de setembre o no, i, sobre tot, si el President Mas ha d’encapçalar la concentració.

També s’ha parlat de la importancia que donem els catalans a aquestes manifestacions multitudinàries i si realment son determinants per a produir canvis.

La imatge internacional és en joc, quina serà la foto? importa als catalans per continuar explicant al món la nostra causa i cercant complicitats, als espanyols per la necessitat  d’obtenir la confiança dels creditors.

Les amenaces espanyoles també ens han fet riure aquest dies, amb arguments tant florits com la influència negativa en els inversors extrangers o com aquella de: “o ens en sortim tots, o no se’n surt ningu”.
Ja ens esperavem el discurs de la por, “castizo i chulesco” més que arguments.

Tothom voldrà sortir a la foto, però del perfil bo, digem-ne. El que tothom té clar doncs és que hi haurà foto.

La presència del president a la manifestació sembla evident: com pot ser convocat tot un poble, per una qüestió com la independència i que el seu màxim representant es quedi a casa? 

El que és rellevant no es tant la seva presència: el què, sinó el com. Si va en qualitat de qualsevol altre cosa que no sigui liderar i acompanyar el poble farà el ridícul. Si hi va haurà de dir alguna cosa, i és allò que digui el que em sembla determinant.

Artur Mas no té altra alternativa que definir-se, o se’n sortirà amb quatre paraules buides en un context d’acció col·lectiva a on millers de catalans esperaran faixa o caixa? si ho fa, si continua en la indefinició, iniciarà inevitablement el seu propi decliu i el del seu partit, fagocitats per la seva pròpia manca de coratge i descrèdit.

Fins ara el govern ha cedit sempre a les presions espanyoles amb tot i per tot, sense cap gest que establis una confrontació clara, rondinant avui per fer “farina plana” l’endemà… 
El dia 11 és un bon moment per enviar un missatge concret, parlar sense embuts, amb fermesa i determinació i només així, demanar la complicitat del poble i, tot seguit, posar-se fil a l’agulla, deixant enrera les paraules buides i la indefinició.

No es pot enganyar a tothom i tot el temps. Tard o d’hora s’ha de triar una direcció i abandonar-ne una altre.

Tant debó.

Núria Coral