Afedemón!

Bloc de les terres de Lleida

16 de desembre de 2012
Sense categoria
1 comentari

Keep Calm

Keep Calm and Carry On (mantenir la calma i seguir endavant) va ser el cartell de propaganda enginyat pel Govern britànic l’any 1939 a l’inici de la Segona Guerra Mundial amb la pretensió d’aixecar la moral del poble cas que els nazis envaïssin el Regne Unit. 

La versió del Keep Calm and Speak Catalan (mantenir la calma i parlar en català), made by Josep Maria Ganyet, ha estat una de les frases més viralitzades a la xarxa d’ençà que, aquest professor de la Universitat Pompeu Fabra i empresari, va recordar el vell eslògan britànic Keep Calm and Carry On arran de l’avantprojecte de Reforma Educativa que té previst dur a terme el ministre José Ignacio Wert amb què pretén marginar el català relegant-lo a quarta llengua a la Primària i a l’ESO, i que deixi de ser llengua vehicular a les escoles. 


 

Davant els atacs, el més intel·ligent és mantenir la calma, certament. Davant els greuges econòmics, socials i lingüístics que estem patint els catalans, evitar l’enfrontament és la millor via per tal de tirar endavant. 

Menys professorat, més adoctrinament ideològic i més segregació de l’alumnat són les claus de la reforma educativa que proposa el més apallissat dels ministres. Soterrar una immersió lingüística que s’ha demostrat exitosa ha estat un atac frontal que ens ha dut als catalans a reivindicar ara més que mai la nostra llengua, la nostra cultura i el nostre territori.

Una reforma que trenca el model d’immersió lingüística i de cohesió social que tants bons resultats ha donat a Catalunya les darreres dècades. Una revenja contra la darrera contesa electoral on, l’independentisme, ha agafat embranzida. Tanmateix, no sé com encara no se n’adonen que, amb cada atac que rep Catalunya, neixen més independentistes. Amb cada estocada, més consciència que anem pel bon camí. Que continuar lligats a Espanya només ens dóna que maldecaps. 

Ara bé, poc a poc i bona lletra. Hem demostrat que som un poble que es defensa de manera pacífica. I així hem de continuar. Sense deixar-nos encomanar per les males maneres d’una colla de preconstitucionals. No hi ha res que faci més mal que continuar el nostre camí.

Calma. Deixem que s’esbravin. Evitem caure en el parany. Sabem que tenim les de guanyar. Que diguin missa. No se’n poden avenir, certament. Que ja no vulguem saber res d’ells, és una ferida que els trigarà a cicatritzar. Una ganivetada a l’amor propi. Un flagell allà on fa més mal. 

Comprenc, però, la ràbia. L’ànsia de venjança. Que perdin els papers, fins i tot. És de manual. Ja no els queden més cartes. Són conscients que la partida l’han perduda. Ara, només, els resta donar les darreres cuetades. I a nosaltres, esperar que morin d’inanició. És per això que és tan important no donar-los més menjar, no oferir-los més peixet, més motius per tal que continuïn tenint per nosaltres aquesta fixació malaltissa pròpia d’aquells que es neguen a veure la realitat tal com és. 

Cert és que no ens volen deixar marxar. Que estan obcecats en nosaltres. Per bé que ens titllin de ser la pesta bòrica, amb les seves accions només fan que demostrar que som el seu tresor més preuat. És per això que ens maltracten, que ens humilien, que ens menyspreen. Talment les males bèsties que gosen aixecar la mà a una dona, estan convençuts que ens ho mereixem però, en el fons, no poden ni volen viure sense nosaltres. No entenen com volem deixar-los. A ells, que se senten superiors a nosaltres. L’orgull no els permet deixar-nos marxar. Ens ho fan pagar car, ara i sempre. Fins que trobin algú altre a qui entabanar. Pel que fa a nosaltres, ja n’hem tingut prou d’aquest color. Se’ls ha vist el llautó. La seva cara amarga. La mala llet que gasten quan no els surten les coses com ells volen. El seu no saber perdre. 

Així, doncs, calma i assossec. I endavant. Sempre endavant.

Més lluny, heu d’anar més lluny/dels arbres caiguts que ara us empresonen/i quan els haureu guanyat/tingueu ben present no aturar-vos/Més lluny, sempre aneu més lluny/més lluny de l’avui que ara us encadena/I quan sereu deslliurats torneu a començar els nous passos/Més lluny, sempre molt més lluny/més lluny del demà que ara ja s’acosta/I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes

(Ítaca, Lluís Llach)

  1. Potser el Sr. Wert hauria d’ensenyar un poc d’història als seus amics de “La Razón”, que varen confondre aquest cartell amb un dels Nazis. I és que els subconscient els traïciona, no?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!