Afedemón!
Bloc de les terres de Lleida
No esperis que algú altre et tregui les castanyes del foc. Això només ho sabia fer ella. Amb la seva abnegació, paciència i generositat. Perquè ets conscient, que te n’has aprofitat tant com has pogut, veritat? Que, després d’esprémer-li tot el suc, l’has llençada a les escombraries sense cap recança? Amb aquell menyspreu teu tan característic. Has estat cruel. I mesquina. Lligar-la a la pota de la cadira i alimentar-la d’engrunes no era pas l’única alternativa per retenir-la al teu costat. Bé que ho saps. Tanmateix, sabies que, si la deixaves anar, no la tornaries a veure mai més.
T’acompanyo en el sentiment. No ha de ser fàcil acceptar que se’n vagi. Després de romandre tota una vida enganxada a les seves faldilles, viure sense ella ha de ser fotut. Ja t’ho deia, jo. La dependència no és mai bona. Massa anys fa que vius a l’esquena dels altres. I ara que ella ja no hi és, no te’n surts. La culpa et corseca per dins. I el penediment es precipita com una llosa damunt els teus cabells casposos. Les ferides en zones sensibles costen de tancar. Ha estat una separació traumàtica, la vostra. D’aquelles de no retorn. La cicatriu, però, et recordarà per on no has de tornar a trepitjar. Mai tornis a pegar un cop de porta. Ni insisteixis amb l’amenaça ni amb el xantatge emocional. No en trauràs res. La por només funciona amb els covards. I ella no n’ha estat mai, de covarda. La història ha demostrat que, malgrat les derrotes, sempre s’ha aixecat de nou. Tot i així, no m’agrada veure’t amoïnada. Mira’t. Fas pena. Renta’t la cara, almenys. Espavila’t. No esperis que algú altre et tregui les castanyes del foc. Això només ho sabia fer ella. Amb la seva abnegació, paciència i generositat. Perquè ets conscient, que te n’has aprofitat tant com has pogut, veritat? Que, després d’esprémer-li tot el suc, l’has llençada a les escombraries sense cap recança? Amb aquell menyspreu teu tan característic. Has estat cruel. I mesquina. Lligar-la a la pota de la cadira i alimentar-la d’engrunes no era pas l’única alternativa per retenir-la al teu costat. Bé que ho saps. Tanmateix, sabies que, si la deixaves anar, no la tornaries a veure mai més. I això et coïa a l’ànima. Li havies de consultar què volia. Almenys, atendre les seves queixes. Però no. Has estat prepotent, interessada i arrogant. No només no has cedit davant dels seus precs, sinó que les teves intimidacions cada cop han estat més freqüents. Només et calia desempolsar la Carta Magna per ficar-li la por al cos. Amb aquella fatxenderia de qui es creu l’amo i senyor. N’ha tingut un tip amb tu. Has estat el seu turment, estimada. I ara, tot són laments. Massa tard per fer acte de contrició. Massa d’hora per esperar-la desperta. Ella no tornarà. Treu-t’ho del cap.
((Article publicat a La Quera el 5 d’octubre de 2012 – www.laquera.cat)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Això estaria bé si el maltractador s’hagués quedat sol amb si mateix. Però s’ha quedat amb mitja maltractada; amb braços i cames, posem. I, creu-me, ell no n’aprèn pas; continuarà igual, da-li que da-li, i amb més ràbia encara. Ben cert que la maltratada ja pot anar fent, mentrestant, amb un cert benestar; però si no s’espavila a recuperar els membres que li manquen, al final els perdrà per sempre: el maltractador haurà acabat devorant-los.