DE CLAES OLDENBURG I COOSJE VAN BRUGGEN…FINS A MERCÈ RODOREDA
Aquesta història comença a partir del treball sobre dos escultors: OLDENBURG I VAN BRUGGEN i, mentre investigàvem sobre les seves escultures, ens va arribar l’aroma de LES FLORS DE DEBÒ de MERCÈ RODOREDA. La fusió d’aquests dos móns ens ha portat a dissenyar escultures i a donar-les veu amb paraules rodoredianes.
Us regalem aquests textos, tot desitjant-vos Bon Nadal
Flor d’Aigua
Viu en terrenys pantanosos i humits, vora un llac d’aigües cristal·lines, tanmateix,
no neix de les seves aigües. La seva tija s’enrosca pel tronc de l’arbre que l’acull,
que xucla l’aigua del subsòl i la porta al seu abast. La transporta a la flor, entre els
pètals blancs com els núvols de cotó del cel, i beu constantment. Quan arriba la nit,
ella observa el llac, està trista, plora perquè no pot arribar a l’aigua. No hi arriba,
només les seves llàgrimes color perla. Aquestes llàgrimes són les gotes de rosada
que els ocells troben al matí. Irati, Marta, Ester, Albert G.
Flor Màgica
Aquesta flor no és com les altres, viu en un món paral·lel que només creua a les
nits de lluna nova, per il·luminar el nostre món trist, i omplir-lo de felicitat. En aquest món
només hi viuen éssers fantàstics amb qualitats extraordinàries, ple de llum i color:
el paradís.
Ella és l’encarregada de mantenir la il·lusió i la màgia que portem dins nostre.
Albert N, Albert S, Èric i Jose
Flor de Foc
El diable la va crear per alimentar els incendis. És d’un color molt viu, ja que és
el foc. Al voltant hi ha cendres assassines que no deixen créixer éssers vius.
Nascuda en un volcà, aquesta flor es nodreix de pira de les seves arrels fetes
de lava. Allargassada com un llumí encès, fa que les seves fulles esdevinguin
fugaces i robustes, el que fa que la planta sigui intocable i indestructible. Els
seus pètals són unes grans flames. No t’acostis molt a ella, té molt mal caràcter
Aitor, David, Pol, Carles.
Flor Morta
La Flor Morta ja no viu, les seves arrels pansides i recargolades ja no creixen.
Els pètals negres i ressecs observen des del terra, la desgràcia d’un ésser que
antany va ser símbol de bellesa.Dèbilment, la tija aguanta el seu cos pesant i,
poc a poc perd resistència. Ha arribat l’hora del seu final.
Halima, Gerard, Miquel, Nerea i Montserrat
Flor Llaminera
Dolça com el somriure d’un infant, amb un cos trapella amb anhel, la Flor
Llaminera creix entre embolcalls de llaminadures.No és una flor com qualsevol
altre. Els seus llavis sensuals i encantadors, d’un roig apassionat, desperten
l’atenció d’aquell qui l’observa.Amb un aire elegant, però a la vegada golós,
mastega un xiclet color d’amor. Es passa hores i hores fent bombolles fins
que surt la lluna. És llavors quan tranquil·la, s’adorm i somnia amb aquells
dolços imaginaris que mai han existit.Quan es desperta, tota viva, plena
d’esperança, pensa que, potser, un dia serà una d’aquelles llaminadures
que tant desitjà.
Anna, Júlia, Ariadna i Laia
Flor Negra
La Flor Negra és d’un color tan obscur com les nits sense lluna. Neix de la llavor
sembrada per pensaments perversos a la terra de la desesperació. És fruit de
la guerra, la gana, la injustícia… la mort. Els seus pètals no fan ombra, sinó
foscor.És l’emissària de la desesperació enviada pel mateix diable, per fustigar
les persones, amb turments que no deixen dormir. Viu en una terra on el sol mai
no il·lumina i la lluna agonitza laments.La Flor Negra està condemnada a viure
eternament, no obstant, la seva mort simbolitzarà el principi del fi. Amb la seva
mà estrenyerà vilment colls, trencarà mandíbules i llevarà vides.
Ivan, Àlex, Roger i Adrià.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!