Combatent entre la boira

Avui és públic el que ningú hagués imaginat fa un any. ERC de Vic diu que deixarà de pactar amb el feixisme i l’espanyolisme de PxC. Després d’un any duríssim en la lluita municipal de les classes populars vigatanes, després de tants anys de marginalitat, menyspreu, repressió, hem aconseguit començar a parar els peus al feixisme i als seus còmplices.
Ara amb perspectiva intentant reflexionar, t’adones que teníem raó, que tot el que hem fet ha donat resultats, que la pallissa que van rebre els dos joves vigatans a plaça el 22 d’abril pel color de la pell, i la impunitat i complicitat cap a la bèstia que aquells fets van arrossegar, no quedaran impunes a ulls de la societat vigatana, osonenca i catalana. T’adones que teníem raó quan dèiem que la nit que va passar l’Àlex a comissaria anava lligada a una estratègia de desgast i d’atac a la política que la gent compromesa de la meva ciutat ha sabut desenvolupar. T’adones que quan dèiem allò de que volien acabar amb la dissidència era cert, que la ciutat de la Laura, la dels Sants, com molt bé va definir un bon periodista osonenc, tornava del passat. Que els pitjors Ogres d’aquesta plana es posaven en peu de guerra per aturar “els antisistema” que fan trontollar els lobbys burgesos, i que donen mala fama a la “seva” meravellosa ciutat. Que els hem fet moure de la poltrona per impedir el canvi imparable, el canvi social que hem anat generant durant anys i que avui ajuda a obrir els ulls a la nostra comarca.

Vam dir prou, va ser dur, però hem demostrat que hi ha una altra ciutat que camina, que respira i somriu malgrat la boira, una ciutat de totes les dones i de tots els homes petits i grans que vivim a Vic, independentment del color dels nostres braços. Una ciutat que ja no li valen les receptes de la transició i els seus pactes senyorials amb el franquisme. Una ciutat que ha estat capaç de mostrar a l’exterior que si vol no es tant carca com l’han pintat.
 Avui veig aquella altra Vic que tants i tantes heu somniat, aquell petit Liverpool Català que és capaç de crear músics de la major talla, aquella ciutat que vivia cooperativament el 36 i que penjava l’estelada al màstil… Aquella ciutat de la gent del cafè de Vic i dels que no van acceptar la renúncia de la transició. La Ciutat conscient i compromesa, la mateixa ciutat que va fer fora les nuclears i els pesats espanyolistes d’Onda Rambla i Luis del Olmo.
I ara ens toca seguir, i continuar aprenent dels nostres errors i de les nostres virtuts, però ferms i convençuts que tot el que hem patit, tot el que hem hagut de suportar avui ens fa més forts, més ferms, i més valentes i sobretot més capaços per avançar cap a un terra lliure de tota opressió.
Gràcies a tots i totes les que vau manifestar-vos el 26 de maig  als carrers de Vic.
Molt bona feina companys i companyes! Lluitar, crear, poder popular!