L'enfant terrrible
És una publicació de cultura vibrant i divertida.
La meva infància i adolescència van transcórrer amb gran felicitat durant els anys seixanta.
El que per als adults era sovint un món gris, rígid i repressiu, per a mi es convertia en una descoberta constant de música, colors i sensacions.
Els llibres d’aventures van ser l’excusa perfecta per escapar mentalment de les misses dominicals, la música sacra que emanava de la ràdio i les processons eternes que omplien la televisió.
Només calia obrir la finestra de la cuina per sentir les mestresses de casa entonant ranxeres, sarsueles o cançons pop, cadascuna fidel al seu estil.
El món comercial també vibrava: era el moment d’or per vendre sabó, cremes, tomàquet fregit, sopes instantànies… i, naturalment, conyac per als senyors.
Els músics tenien feina si sabien crear melodies publicitàries enganxoses. Moltes es van convertir en veritables himnes del carrer.
La ràdio era la gran difusora d’aquests anuncis, però després venia el poble, que repetia aquelles cançons fins a l’última síl·laba.
A la televisió, els actors que protagonitzaven els anuncis esdevenien figures estimades.
Lluís Bassat, amb quatre acords de guitarra, ens va regalar la mítica cançó d’Avecrem “xup xup”, i cap versió moderna ha superat encara el “Yo soy aquel negrito del África tropical” del Cola Cao.
Recordo amb afecte la marca de xocolates Ollé, que em va regalar un rellotge i una càmera quan vaig reunir prou punts.
I el sabó OMO, que no només prometia roba blanca com la neu, sinó que amagava petits animals de goma a dins.
Si et tocava un repetit, cap problema: l’intercanvi amb companys d’escola era un ritual.
Aquest ha estat un viatge emocional a un món entranyable, que encara em fa somriure i em proporciona una gran sensació de benestar.
Sylvester Jones
WhatsApp: +34635110414
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!