L'enfant terrrible
És una publicació de cultura vibrant i divertida.
EL MEU CARRER
Comencem pel pecat, que sempre és més saborós.
Al carrer Tapioles 15 convivíem quinze veïns, gairebé tots de la faràndula. La meva àvia els anomenava “gent de mal viure”, però donaven al barri una vida que el feia molt més divertit. Hi havia taquilleres, un rapsode, un músic i una corista amb un promès que venia cursos de francès per correspondència com si fossin xurros. Tothom pensava que parlava tan bé gràcies als discos… però el molt murri era algerià!
Una veïna del primer ens convidava al seu terrat per veure de franc l’espectacle del Còmic. Les altres li tenien enveja: vivia a un home casat!
A l’estiu, els tramvies es convertien en “jardineres” i pujaven i baixaven plens d’aire, rialles i promeses d’aventura.
Santa Madrona ens observava des de dalt, en un barri que feia olor de flors, farina i cafè amb llet acabat de fer. Els dissabtes al matí, la vida esclatava als balcons, amb llençols estesos, música d’Els Mustangs i alguna baralla de parella amb final feliç.
Era un carrer petit, però ple d’històries grans: l’home del forn recitava poesia, el lleter feia bromes verdes i el barber actuava com un confessor.
Però l’escàndol no faltava mai: el fill del farmacèutic havia fugit amb la recaptació… i amb la dependenta.
Però els ulls del règim vigilaven el barri gairebé cada nit.
Per a ells, el Còmic era un niu de corrupció, on les coristes ensenyaven cuixa i provocaven les delícies d’aquells moralistes hipòcrites.
L’Amparito, l’encarregada d’enganyar els censors amb guions manipulats, s’assegurava que mai els faltés whisky.
I per evitar queixes i garantir el seu vistiplau, els cuinava un pollastre amb allioli que era per llepar-se els dits.
Mig borratxos i amb la panxa plena, marxaven cap a casa, contents, fins la setmana següent, quan l’Amparito els tornaria a entabanar.
A la tarda, si els agafava la dèria de fer mèrits, sortien a buscar el mestre Bou, un reconegut compositor de sardanes i sospitós habitual per catalanista. Calia tenir-lo vigilat, no fos cas que posés la llibertat en solfa.
La competència entre el cinema parroquial i el cinema Condal era totalment amistosa, gairebé fraternal.
El primer oferia pel·lícules d’en John Wayne, amb baralles a cavall i pols als pantalons, i drames lacrimògens protagonitzats per Imperio Argentina, que feien les delícies de les iaies amb ganes de plorar.
El segon, més atrevit i una mica pecador, projectava pel·lícules de vampirs i monstres, ideals per als adolescents que volien fer-se els valents davant la primera cita.
Tots els dos cinemes compartien una cosa entranyable: una intensa olor de xiclet Bazooka, que et deixava la mandíbula esgotada, i una catifa cruixent de cacauets i closques de pipes escampades per terra.
Els crits, els riures i els “xxt!” del públic formaven part de l’experiència. Els acomodadors, armats amb llanternes i paciència infinita, intentaven posar ordre entre tanta emoció.
Era en temps en què anar al cinema era una festa de barri, un ritual de diumenge a la tarda que ens feia oblidar les penes i imaginar altres mons, ni que fos només durant una estona.
Sylvester Jones
WhatsApp: +34635110414
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!