L'enfant terrrible

Avui, el meu amo m’ha dictat la seva primera entrada, a la qual jo he afegit el meu sarcasme i ironia habituals 

 “Als meus vuit anys, quan no distingia gaire clarament el que era un actor professional i el seu personatge, em vaig convertir en un usuari constant de la ràdio. 

 Com a nen, trobava normal que la ràdio, la televisió, l’escola i les meves  lecturas favorites fossin  en castellà.

 A casa meva, igual que a  moltes  cases de moltes famílies de Barcelona, ​​es parlava català, encara que ningú ho el sabia escriure.

 Molts anys més tard, la desapareguda grana  Montserrat Carulla explicava  com les autoritats franquistes recomanaven als actors professionals que utilitzaran el castellà com a llengua vehicular al seu entorn familiar. 

 D’aquesta manera, es mantenia un accent pur i es garantia la feina de doblatge per a tots els actors catalans. 

 També, no tenir cap accent

 Però no ens posem tristos i tornem a un dels meus passatemps favorits els diumenges al matí, juntament amb una fumejant tassa de xocolata i pa sec.

Hi havia un locutor molt respectat a Ràdio Barcelona que es deia Enrique Fernández, un gran professional que, amb una veu molt impostada, presentava el seu programa dominical: “La comarca nos visita”.

Era un programa d’unes tres hores, fet en directe des de l’estudi lToresky de Ràdio Barcelona.

Han passat molts anys, però encara recordo tres seccions que, per a un nen amant de la música i les històries, resultaven inoblidables.

La secció musical solia estar protagonitzada per un duet femení: les germanes Serrano, sempre acompanyades per un pianista. El seu estil, clarament influenciat per les Andrew Sisters, alegrava a tothom: als nens, per l’energia i la melodia contagiosa; i als grans, perquè les podien escoltar més tard en alguna sala de ball de Barcelona. Aquelles sales eren sovint l’única alternativa per als cantants, ja que treballar en festes majors estava prohibit pel règim.

Una altra secció, d’un to clarament paternalista, portava un periodista de Ràdio Barcelona a visitar les Llars Mundet. Allà escollia un parell de nens per dur-los d’excursió al Tibidabo i després a dinar. El diumenge següent, aquests nens anaven a Ràdio Barcelona per donar les gràcies i recollir un lot de regals. Tant a l’estudi com des de casa, aplaudíem amb llàgrimes als ulls i pensàvem amb agraïment en els nostres propis pares.

I ara ve el millor… o potser el pitjor, segons com es miri.

Per a mi, com a nen, tot allò era absolutament real. Estava convençut que el personatge de “Pep de Cal Gros”, un suposat pagès amb faixa, barretina i una cistella on hi duia —diuen— una gallina, existia de debò.

Segons sembla, aquell personatge era interpretat per un actor sota un guió perfectament estructurat, probablement escrit pel mateix Fernández. Però la representació era clarament burlesca. No només per la gallina de drap o la botifarra que duia, sinó perquè es repetia constantment que els pagesos eren ignorants i analfabets.

I acabo amb una pregunta que, tants anys després, encara té sentit:

Què faríem sense pagesos?

Sylvester Jones

sylvesterjones.bcn@gmail.com

WhatsApp: +34635110414

Escolta

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!