L'enfant terrrible
És una publicació de cultura vibrant i divertida.
Crec que gaudir d’un bon sentit de l’humor és una habilitat que s’ha de treballar cada dia.
No sóc d’aquells que esclaten a riure fàcilment. Però amb el temps, he descobert que el que realment em fa riure són les situacions absurdes, delirants i surrealistes que només es troben a les pàgines dels millors escriptors… i dibuixants.
I aquí és on apareix Francisco Ibáñez: el geni de l’humor que mai no envellirà.
Ell em va regalar —i encara ho fa— hores i hores de felicitat.
Sabeu què és anar a dormir amb un somriure als llavis? Doncs això. Ibáñez en estat pur.
Amb un traç inconfusible i un humor entre l’innocència i l’anarquia, va crear un univers propi que ha fet riure generacions senceres. Mortadel·lo i Filemó, agents desastrosos de la T.I.A., són un reflex hilarant del caos del món modern: disfresses impossibles, missions absurdes, caps iracunds i gags que esclaten com bombes.
I no ens oblidem de Rompetechos, Pepe Gotera y Otilio, o el botones Sacarino: personatges entranyables i absolutament disfuncionals, especialistes en embolicar-ho tot i, paradoxalment, fer-nos sentir que el desastre pot ser divertit.
Però si hi ha una obra que mereix un altar és “13, Rue del Percebe”: una pàgina plena de vinyetes que retrata la vida d’un edifici tan real com surrealista.
Un botiguer que ven menjar caducat, un llogater que fuig del propietari, una portera tafanera, un científic boig, un veterinari molt poc ortodox… I, als terrats, un ratolí intel·ligent que sempre se les empesca per esquivar el gat.
A través de l’humor, Ibáñez ens va parlar d’una Espanya que lluitava per sobreviure, d’una societat que, tot i les dificultats, sempre sabia riure’s d’ella mateixa.
I això, estimats lectors, és el millor llegat que pot deixar un artista: fer-nos riure, una i altra vegada.
Gràcies, mestre.
Sylvester Jones
WhatsApp: +34635110414
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La rue del Percebe em tenia el cor robat. Primer, una lectura ràpida i després la recerca del munt de detalls que s’hi amagaven.
L’enginy del gran Ibáñez va ser, a la meva infància, el millor salvavides per no ofegar-me en el mar d’avorriment dels diumenges a la tarda.
Gràcies pel record, Sylvester!