L'enfant terrrible
És una publicació de cultura vibrant i divertida.
Novembre del 1971.
Amb un contracte com a rentaplats sota el braç i molta il·lusió, vaig agafar un vol cap al Regne Unit. Era el vol del migdia, i com aleshores no existien les companyies low cost, la puntualitat era una obligació. Vaig arribar a l’hora, nerviós però decidit.
L’hostal on havia de treballar em va oferir un dinar, però jo vaig preferir una hamburguesa amb patates a una cafeteria propera. Ja havia estat al Regne Unit com a estudiant durant un parell d’estius, parlant un anglès fluid, però ara el viatge tenia un altre sentit: volia viure noves experiències i escapar d’un país gris i repressiu, que m’avorria i no m’oferia futur.
Allà vaig trobar una àmplia colònia espanyola que havia fet el mateix pas. Gràcies al meu bon nivell d’anglès, em vaig adaptar ràpidament. Encara recordo quan vaig entrar a l’habitació i el primer que vaig fer va ser treure el transistor i sintonitzar la mítica BBC Radio 1. Aviat vaig començar a escriure cartes al meu disc jockey preferit, que sorprenentment sempre contestava.
Però la lluna de mel va durar poc. El meu company d’habitació, un noi espanyol, semblava profundament trist. Jo ho vaig atribuir a la proximitat de Nadal i a la nostàlgia. Però quinze dies després, la policia va trucar a l’hostal: l’havien detingut acusat de robatori. Per desgràcia, ningú no va sospitar que el noi patia un brot psicòtic i, en lloc d’ajuda mèdica, el van empresonar.
Vaig anar-lo a veure a Brixton, un barri aleshores castigat per la tensió social. El taxista em va mirar sorprès: “Segur que vols baixar aquí?”. Però jo tenia clar que havia d’ajudar-lo. En veure’l, vaig entendre que el que necessitava era suport i atenció, no càstig.
Amb perseverança, vaig aconseguir que el repatriessin, evitant que passés Nadal a la presó. El consolat no va mostrar cap sensibilitat, es va limitar a tramitar la seva deportació. Però el seu pare em va agrair infinitament el que havia fet. Encara guardo aquelles paraules com un tresor.
Tot això va passar a Brixton, un lloc que en aquell moment era dur, però que avui és un barri transformador, vibrant i ple de vida.
Avui dia, Brixton ha canviat profundament. S’ha convertit en una zona de moda, amb cafès artesanals, espais culturals, galeries i mercats gastronòmics. Aquest procés de gentrificació ha revitalitzat el barri però també ha provocat la marxa de molts dels seus habitants històrics, per l’encariment del preu de la vida.
Tot i els canvis, Brixton conserva l’esperit combatiu i creatiu que el va definir. El Brixton Village, la música en directe i els murals en memòria de figures com Bob Marley o David Bowie, continuen sent testimoni de la seva ànima rebel i comunitària.
Sylvester Jones
WhatsApp: +34635110414
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!