L'enfant terrrible
És una publicació de cultura vibrant i divertida.
Igual que els lladres dels quals parlarem tot seguit, Sylvester i Adolf formen, malgrat la distància geogràfica i la diferència d’edat, una parella perfecta. Dos esperits lliures units per la passió pel misteri, les màquines estrafolàries i… els somnis amb arguments.
Tots dos tenen molt de temps lliure. Sylvester, biòleg forense al mortuori d’un hospital londinenc, treballa en un entorn on ningú li porta la contrària —els pacients són d’allò més tranquils. Quan no escriu cartes a l’Adolf o textos extravagants, passa les hores jugant a cartes amb en Tom, el seu cap, un patòleg jamaicà amb més històries que un bar del Soho.
Als caps de setmana, en Sylvester ,psssa moltes hores desmuntnt aparells antics i transformant-los en artefactes nous i inversemtantes. L’últim invent? Una rentadora reconvertida en màquina de fabricar somnis. El millor del cas: és que es veu capaç de transferir aquests somnis a cel·luloide! I recordem que som al Londres de 1978, on les pel·lícules encara viatgen en bobines entre cinemes amb olor de mantega rància i butaques que grinyolen.
Sylvester li ha escrit a l’Adolf explicant-li que ja té a punt el seu primer film. Només cal una sala per projectar-lo.
Aquest relat —mig pel·lícula, mig somni— és un homenatge al refinament del crim. Veurem Intel·ligència al servei del delicte i una estètica sublim dels qui roben… amb molt, molt d’estil.
Adolf, com sempre, s’hi ha posat de seguida i ha trobat un vell cinema de Barcelona que fa anys que no projecta res més que teranyines. I amb una mica d’oli i molt d’entusiasme, han organitzat sessions gratuïtes amb permís exprés per menjar patates fregides, crispetes i fins i tot cookies amb forma de projector.
El públic? Un curiós mix d’intel·lectuals d’esquerres, somiadors professionals i nostàlgics dels somnis en 35 mm. La resposta ha estat magnífica.
I ara sí, us deixem amb la sinopsi de la pel·lícula:
QUAN ELS SOMNIS ES CONVERTEIXEN EN PEL·LÍCULES
Quan es parla de lladres, el pensament vola cap a encaputxats saltant per teulades i fugint amb el botí sota el braç. Però hi ha una altra categoria: l’elit del crim. Guants negres, sabates brillants, educació d’Oxford i mirada de galant. Parlem dels lladres de guant blanc.
Rififi i Rocambole en són dos exemples brillants. No trenquen panys, els sedueixen. No corren, s’esmunyen. No criden, murmuren plans impossibles entre glops de vi caríssim.
Rififi és l’elegància pura del cinema negre francès. Rocambole, en canvi, és teatral, extravagant i una mica prestidigitador. Junts formen el duet perfecte per deixar buida una cambra blindada… sense fer ni un soroll.
Sylvester Jones
WhatsApp: +34635110414
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Després de sobreviure gràcies a comprar un aire acondicionat he pensat que hauríeu de patentar les rentadores dels somnis per sobreviure a certes realitats.