La mononucleosi és una malaltia que es caracteritza per mal de coll, febre i fatiga.
Per què parlar-ne o escriure’n quatre ratlles? Doncs perquè ha aparagut en la meva vida, i quan et diuen que la tens, de cop i volta et trobes sola i realment amb poca informació. No saps si dir-ho, si no dir-ho, si simplement quedar-te a casa i ja et passarà o encara que tinguis la baixa fer una mica de vida social, i la informació sobre ella et va arribant en compte gotes… Doncs bé, jo crec que es pot dir i crec que escriure pot donar informació a persones que la puguin passar.(n’hi ha més)
La primera vegada que en vaig sentir a parlar va l’institut. Una companya de classe la va agafar i va estar 3 mesos sense venir a classe. Per l’escola van córrer mil i un rumors ja que aquesta malaltia és anomenada també: la malaltia del petó, i amb aquest nom obra la porta a tota classe de bromes i a la imaginació dels adolescents que corre com l’aigua. I és que la manera d’encomenar-se és per la saliva. La pots agafar compartint una cullera, un got, un petó o en el meu cas fent de mestra a l’escola bressol.
Els infants acostumen a ser portadors però són les persones que menys la pateixen i és que ells la passen com si tinguessin unes grans angines i amb molta febre, però els adults és diferent. La podem passar des de més suau a més complicada, la podem passar amb més febre o amb menys, sense mal de coll o amb mal de coll, però de segur que quan la passem tenim un cansament terrible a sobre, d’allò que els metges en diuen fatiga. I per sort és com l’estic passant jo. Amb una fatiga inacabable. Tinc la sensació que com més dormo més cansada estic. Tinc ganes de fer coses però el cos no vol tirar. I quan et passa això, vaja a mi, m’agafa una mala gaita per no poder arribar a tot allò que vull fer, que tota la casa vola. I és que aquesta malaltia posa a prova la pasciència, la capacitat de reflexió, la capacitat de tranquil·litzar-te i de veure les coses amb calma. Però, amb l’ajuda dels de casa, els amics i sobretot dels consells d’aquells que ja ho han passat, poc a poc guanyes capacitat de reflexió de calmar-te i aprens estar malalta a casa, estar quieta i a relativitzar el temps…
I tot això gràcies, també a la mare per aguantar, a la meva germana per escoltar i els amics que em treuen de la rutina d’estar a casa. I des d’aquest racó jo els hi agraeixo moltíssim!!!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!