Vint-i-cinc poemes

Com es fa una antologia tan breu d’una obra tan intensa? Quina responsabilitat! Per força te’n quedes amb ganes, quan acabes el llibret, i potser aquesta en sigui una de les motivacions: despertar la necessitat de tenir-ne més, d’assaborir-ne trossos sencers i coherents i no pas aquesta espigolada.

No hi ha ni la rosa de paper ni el barranc del Carraixet. Els amants, sí, i la mort petita, i el pimentó torrat.

És cert que les antologies també pesen per al cànon. per al cànon intern d’un poeta que ja té el lloc guanyat per mèrit propi. No hi havia pensat, en això.

M’he llegit Vint-i-cinc poemes de Vicent Andrés Estellés. No m’ha acabat de satisfer. M’hi falten els assassinats de la terra, aquell digníssim poseu-me les ulleres, etcètera. És una responsabilitat, la tria, i en Jaume Pérez Montaner no n’explica el criteri. Quan el vegi, li ho preguntaré.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de poesia catalana actual | s'ha etiquetat en , per ncadenes | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent