el bloc de la Núria

Van plegar un dia, patam, amb nocturnitat i sense avís. Fins i tot els subscriptors, van deixar desemparats, contemplant potser amb incredulitat aquells paperets que els permetien bescanviar un val per un diari. I que de cop ja no.Un amic, l’Enric, que el llegia pràcticament des del primer dia, que el passejava per la ciutat com qui alça una bandera, m’explicava que una senyoreta molt amable li havia dit, per telèfon, que li ho podien enviar per correu: sí home, a sobre de cornut, ara rebré el diari tres dies després, que se’n vagen a fer la mà, home, a fer la mà.

Aleshores, com per justificar-ho, van deixar anar que hi perdien diners. I el missatge era clar. I trist. Que El heraldo de Aragón té interès per arribar als quioscs de València però l’Avui, no.

En fi.

No m’hi estendré. Ja ha passat molt de temps, des que ens vàrem quedar sense diaris, a València. Com si en aquesta terra nostra no hi hagués més projecte de país que el que parla castellà. Com si haguéssim de ser l’única cultura del món que accepta la mutilació. Com si tampoc la possibilitat d’estendre mercat no comptés per a les nostres empreses de comunicació.

Quan es van decidir per fi a treure La Vanguardia en català, li vaig preguntar a la quiosquera del meu barri que quan la rebria. La seva cara va ser tot un poema: que ja ho havia preguntat, em va respondre (vet aquí una mare dels ous en petit format d’anècdota quotidiana: no és que sigui catalanista, la meva quiosquera, diguem-ne, és que li importa el negoci), que li havien fet entendre que més endavant, segurament, que ella ja li ho havia dit també a un home, ahir, que potser si els lectors escriuen cartes o telefonen faran més força, però que no ho veig clar, xiqueta, no ho veig clar.

Jo tampoc.

No sé si de tant tractar-nos com si fóssim de segona algú pensa que ens ho acabarem creient.

Per això em va fer tanta alegria, aquell rumor: que diuen que l’Ara ja és a Mallorca, que diuen que no s’han oblidat de nosaltres, que no és obligatori viure traduïts, que resulta que al remat no és cap rumor, que ho han escrit i publicat i és profecia.

Va ser al novembre, això. I avui, que seia davant la pantalla i tenia ganes d’escriure per fi normalitats, encara he fet un google desconfiat, no fos cas que ho haguessis somiat, qui sap. I no. Vull dir sí: sí que és cert, que ho varen dir. A l’editorial del director i en notícia, també. La copio: “El següent pas per reforçar la presència a tot el mercat en català serà distribuir l’edició en paper al País Valencià, en una iniciativa que es posarà en marxa a partir del mes de febrer”.

Febrer! Si ja hi som, a febrer!

Ja hi som i gairebé no goso preguntar com ho tenim. D’una banda –ai- no puc evitar d’arrufar el nas i de pensar que ja ho creurà qui ho pugui veure, si és que ho arribem a veure. No seria pas la primera vegada que diuen i que queda després tot deixatat en boira. Però de l’altra banda –ai, també- penso que per què no, que ja era hora. I per això, perquè pot ser que vagi de bo, perquè d’aquí no res entra febrer, perquè els xinesos diuen que és l’any del drac i d’altres prediquen la fi del món, m’apresso a recordar l’obvietat: que, a més de la llengua, cal el contingut. Que parlin de les coses d’aquí, també, vull dir, a més de distribuir.

Febrer!

(publicat a Mèdia.cat, el 24-01-2012