Una única llàgrima
Preparo l’escrit sobre Vicent Andrés Estellés i la seva petjada (o el que sigui: una cosa és el guió i una altra, ai, el camí que prenen les paraules quan es van teclejant). El rellegeixo gairebé àvidament (l’Ofici en memòria de Joan B. Peset, no, que sempre em fa plorar). Cerco escrits que en parlin. Etcètera. Camino per la ciutat i em reboten al cervell els seus versos: “Temies el moment. Confessa-t’ho: temies. / Temies el moment del teu cant a València”.
L’emoció, però, m’ha arribat des de la pàgina de l’AELC, en un tros d’entrevista. Estellés hi parla del Premi d’Honor. Pren la imatge petita, la més senzilla, per expressar-hi un gran dolor. De vegades, potser és l’única manera:
“Hi hagué una cosa acollonant per a mi: em varen fer seure a la presidència i llavors restava allí, davant meu,la meua dona; recorde, no sé com dir-ho, una única llàgrima, que queia inacabablement, perquè ella sabia, com cap altra persona, el que hem patit, el que hem cregut, el que creiem, el que esperem, per què lluitem i lluitarem encara”.