SOS Parc Alcosa

Publicat el 29 de desembre de 2011

No va ser John Lennon qui va dir que la vida és allò que et passa mentre vas massa atrafegat fent uns altres plans? Hi he pensat, en una d’aquelles associacions d’idees mig agafades a repèl, en sentir que la gent del Parc Alcosa és en vaga de fam. Vet aquí una mesura radical de protesta; desesperada; un intent de fer-se sentir, de cridar l’atenció, ara que els carrers són plens de llums i es fan festetes solidàries i les pantalles amenitzen les vesprades amb concursos familiars i tots anem tan distrets de galindaines que no veiem això que passa tan arran d’aparador, a fora, a la vida real.

No ocupa grans titulars enlloc, la seva reivindicació. Però resulta que hi són. Que tossudament bateguen i no mengen. Que s’estan allà a la catedral de València, vuit quilòmetres al nord del barri-dormitori que dóna nom al seu col·lectiu.

Amb un atur del 40% de la població activa, amb pràcticament un 70% de les famílies vivint per sota del llindar de la pobresa, no és cap poblet idíl·lic de l’horta valenciana, el Parc Alcosa. Al seu sí, però, hi va néixer, als anys 90, un projecte comunitari que va crear centres de dia per als infants i per als joves, cooperatives, tallers de formació. Tot per incentivar la participació, per dignificar la vida.

I ara es troben en un moment dramàtic. Ni l’ajuntament d’Alfafar ni la Generalitat valenciana no aporten els diners que els deuen. Els treballadors comunitaris ja duen mesos sense cobrar. No es poden pagar els lloguers, els materials educatius, res. La situació és insostenible. I fan vaga. Vaga de fam.

“Els drets no han de ser una lírica abstracta sinó la pell que embolque la humanitat”. Ho diuen ells, la gent del Parc Alcosa. I tenen raó.

(publicat a www.eltemps.cat, el 29-12-2011)

Comparteix això:

Deixa un comentari Cancel·la les respostes

Aquesta entrada s'ha publicat dins de país | s'ha etiquetat en València per ncadenes | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent